Article: L'ÚLTIM ADÉU DEL MEU VEÍ DE CEL.LA
Lluis Sans, caputxí

   Al voltant de les dotze del migdia del dia 9 de setembre sona el telèfon de la meva habitació. Era el P. Jordi Seubas, el germà infermer, que amb veu afectada em deia: «Lluís, el P. Llimona demana si pots venir tot seguit a la infermeria». Naturalment, vaig deixar tot el que tenia entre mans i em vaig encaminar cap a la infermeria, on era en Jordi. I mentre hi anava, com que havia seguit molt de prop el procés de la seva corrosiva malaltia, no em va costar gaire imaginar que el tren de la seva vida estava arribant a l'estació de terme.


    Efectivament, al costat del llit on estava prostrat el P. Jordi vaig trobar molt emocionats la infermera de la Clínica del dolor, el nostre germà infermer i la M. Àngels, ajudant de la infermeria provincial. I en parlar d'aquesta última persona, a tall d’anècdota simpàtica, ara recordo quan en Jordi, unes setmanes abans de morir es dirigia a ella, després de pronunciar el seu nom hi afegia amb to «carinyós»: el meu àngel custodi».

   Tot seguit vaig adonar-me que el P. Jordi m'havia fet cridar per donar-me l'últim adéu(!). L'adéu a l'amic que durant 27 anys havia estat veí de cel·la i amb qui havia compartit moltes estones d'animada conversació; a l'amic amb qui quasi diàriament, havia concelebrat en la missa conventual; amb qui havia resat innombrables vegades les Hores litúrgiques, amb qui havia viscut i sofert les vicissituds de la Fraternitat de Sarria...

 Mai no oblidaré la profunda i indescriptible mirada que em va fer en pronunciar les seves paraules d'acomiadament: «has estat per a mi un bon company. Moltes gràcies per tot el que has fet per mi. Gràcies... i adéu!»

   Trasbalsat per l'amable serenor amb què va dir aquestes curtes frases i per la intencionalitat que traslluïen d'un adéu i d'un a reveure, no sé encara com vaig tenir el coratge de contestar-li: «Jordi, som nosaltres els qui t'hem de donar les gràcies».

   En aquells moments, mentre en Jordi s'endinsava en el profund son del qual ja no despertaria, anaven passant tumultuosament per la ment tot un seguit de records, el record d'aquell veí de cel·la que havia mantingut sempre viva la curiositat per totes les coses d'aquesta vida; el record d'aquella persona que havia acceptat, i acceptava, la mort amb un gest d’elegància espiritual, tan nou per a mi; el record d'aquell caputxí que, per damunt de tot, mai no havia deixat de creure en Déu i en l'home; el record d'aquell servent de Javè que, com Abraham, s'havia esforçat per viure fidelment el seu pelegrinatge vers la Terra Promesa...

   I va ser precisament en aquells moments de «dolorós trencament» quan vaig poder
constatar l'altíssim grau de correlació entre les paraules que ell havia escrit en el seu llibre «Per una mort més humana» i la seva actitud d'acceptació serena i esperançada de la mort. En aquest llibre, pagina 15, diu:

   «Morir lúcidament és un dels grans dons a que pot aspirar un home. Mirar-la de cara, amb una acceptació serena, no sols manifesta la mesura de la qualitat de la persona, sinó que ens condueix a l'abraçada còsmica, perquè la mort no trenca res, ajunta espai i infinit, temps i eternitat»

   Gràcies, Jordi, per tot el que ens has deixat. I el meu comiat també porta tota la intencionalitat d'un adéu i d'un a reveure.

    Descansa en la Pau del Senyor!

Lluís Sans, caputxí

Tornar a J.Llimona
Vida Franciscana