ROMIATGE ANUAL DE L'ORDE FRANCISCÀ SEGLAR A MONTSERRAT (20 Juny 2010)
    El dia 20 de juny de 2010 a les 10 hores ens trobàrem a Montserrat les diferents fraternitats de l’OFS de Catalunya a la Pl. de l’Abad Oliva i, seguidament, passarem a una sala del Monestir on ens rebé i en acollí el P. Ignasi Fosses, monjo de Montserrat.

   Ens dirigí unes paraules molt càlides de benvinguda i amb paraules molt vives i actuals per a viure la nostra vida cristiana. Ens va dir moltes coses importants, però només em centraré en aquesta: el camí. “Vosaltres heu escollit un camí, el de la vocació franciscana. Ho va comparar al camí de Santiago, com un pelegrinatge llarg i a vegades difícil, però si se sap el camí cert, la ruta adequada i segur l’objectiu que pretenem, caminant amb il·lusió d’arribar-hi i aconseguir el que desitjàvem, ho compensa tot, i el camí se’ns fa més fàcil.
 
   A continuació la Ministra de l’OFS de Catalunya ens adreçà unes paraules i resumint-t’ho va dir: Estem aplegats als peus de Santa Maria, la nostra estimada Moreneta, per donar-li gràcies per tantes coses, però potser la més gran, per la nostra vocació franciscana, perquè la nostra vocació franciscana és joiosa, fresca, plena i profunda. En el nostre pare Sant Francesc en tenim un gran exemple, ja que la joia i l’alegria forma part de la manera de viure franciscana. Una alegria franciscana que procedeix del despreniment de totes les coses, i un lliurar-se totalment a Déu.

ROMIATGE ANUAL DE L'ORDE FRANCISCÀ SEGLAR A MONTSERRAT (20 Juny 2010) ROMIATGE ANUAL DE L'ORDE FRANCISCÀ SEGLAR A MONTSERRAT (20 Juny 2010)

   Després d’aquestes dues importants acollides ens vam dirigir a la Plaça de Sant Maria, per fer una reflexió sobre la Icona del Crist de Sant Damià. Fou molt original doncs la Icona es va anar completant a mesura que hi anaven posant unes peces cada una, d’elles, sobre els personatges que hi apareixen, presentat per les diverses fraternitats. Donaven una explicació del significat de cada un dels seus personatges a mesura que anaven apareixen les peces fins a completar totalment la icona del Crist de Sant Damià.

   Va ser molt interessant, però no és possible exposar-ho tot, (són cinc pàgines), només em centraré en la imatge central: El rostre del Crist. “Té un rostre asserenat, assossegat. té els ulls grans, petita la boca, quasi invisibles les orelles. Per què? Perquè en la contemplació del Pare, en el món de la Glòria, ja no fa falta la paraula, ni s’ha d’escoltar. Basta veure, mirar i estimar. Com Crist contemplant el Pare. Té els ulls molt oberts. Mira a través de tots el homes. La seva mirada envolta el qui són a prop, els qui el contemplen, però està a la vegada, atenta a tots.

   A la part superior de la Icona hi ha un cercle, al cercle, un personatge, el Crist de l’Ascensió. Observem el seu impuls. S’eleva. Sembla pujar una escala. Abandona el sepulcre, representat en la foscor que envolta el cercle. Va vers el seu Pare. Porta a la mà esquerra una creu daurada, signe de la seva Victòria. Allarga la mà dreta en direcció al Pare.

   Però la perfecció i plenitud humana no poden abastar al Crist. Depassa tota plenitud. Per això el seu rostre està fora del cercle. A esquerra i a la dreta, una àngels que miren el Crist que entra a la glòria. Són rostres feliços. Crist s’alegra amb ells. Amb la seva Ascensió i Glòria, Jesús continua la seva missió de Salvador.

   Després d’aquesta reflexió, a l3.00 hores vàrem anar a la celebració de l’Eucaristia concelebrada per sis sacerdots: fra Miquel Campillo que la presidia i fra Josep Gendrau, fra Miquel Colom, Francesc Linares, fra Magí Setó i fra Josep Manuel Vallejo, tots ells assistents de les fraternitats.

   En la homilia fra Miquel Campillo, entre altres coses, sobretot va remarcar que és estar revestits de Crist com diu sant Pau. Això, ens diu, incideix en totes les nostres actituds davant de la vida . Que l’únic Senyor el sentim dintre de nosaltres, aquesta és la veritat que hem de creure i de viure i donar-ne testimoni davant del món. Si som capaços d’això, Ell ens il·luminarà i ens acompanyarà per donar aquest testimoni, i omplirà fins a vessar, de sentit i d’alegria tota la nostra vida.

   Després, vàrem anar a dinar en una sala gran de les cel·les de l’Abat Oliva, érem uns 150 germans, cadascú es va portar el dinar, però a les postres tothom compartia el què havia portat. Fou una convivència molt bonica i molt franciscana, la comunicació entre germans és alegre, i dóna pau.

   Ben dinat com a comiat de la nostra trobada, ens reunírem a la plaça de Santa Maria i ens vam acomiadar cantant “El cant dels Adéus”, amb una rotllana molt gran dels 150 germans molt contents i alegres del gran dia que havíem  gaudit, fins i tot amb un bon sol. En donem gràcies de tot a Déu.

Mª Remei Garcia, o.f.s.         
Fraternitat Franciscana Seglar