L'HORA DEL TALLAT
  MOURINHO, BARÇA, TERRENY DE JOC I IMMIGRACIÓ

       Fa uns dies hem pogut veure una molt bona eliminatòria de Copa d'Europa: Chelsea-Barça. El terreny de joc i la competitivitat em van fer pensar amb el repte de la immigració.

       Abans de començar el partit el camp  semblava impracticable pel futbol. En Mourinho (entrenador del Chelsea) que es creu molt murri va fer regar el camp quan ja estava inundat. Pensava que els seus jugadors són menys tècnics i que era bo dificultar  el "futbol-espectacle" del Barça. Guanyar al preu que sigui. Encara que es perjudiqui l'espectacle, l'esport i els seguidors de futbol. Sovint veiem l'esport estrictament en termes competitius.  Cada vegada més els clubs  ens recorden que el negoci és el negoci i que cal  guanyar  per vendre més "merchandising".

       De seguida que els jugadors  van començar a trepitjar l’herba vam adonar-nos que no veuríem gaires bones jugades. Enmig d’aquell fangar  el Barça va guanyar. És a dir, tots hi vam sortir perdent en quan a espectacle, però, el resultat va perjudicar especialment als de Mourinho.  

        Vaig recordar les imatges de cotxes cremant en els barris perifèrics francesos. Ens permeten afirmar que a França no s´han fet les coses bé. Podem repartir en diferents proporcions les responsabilitat entre l'Administració, els nascuts a França i els ciutadans que hi van arribar fa uns anys o els fills d'aquests últims (francesos de tota llei). Però, sigui com sigui que es reparteixin aquestes responsabilitats cal que mirem el terreny de joc i cal que reflexionem sobre com veiem la immigració i la convivència.

         En Mourinho entén el futbol com un joc estrictament competitiu. És igual perjudicar l'espectacle i el futbol, lo important és guanyar. Aquesta mirada és especialment perillosa quan l’enfoquem a l’àmbit social.

         Quina és la nostra mirada vers la immigració? Es tracte de competir?   Què hem de guanyar? Contra qui? Es tracte de jugar amb fang per tal de contrarestar que els nouvinguts defensen poc els seus drets laborals i evitar així que "guanyin" als treballadors/es o empresaris/es que portem més temps en aquesta terra?

          Podríem dir que els nouvinguts són com els jugadors del Barça. Els primers per menys exigents són més atractius pels empresaris (sense contracte i en precari sempre). Els segons al ser més tècnics (teòricament) els és  més fàcil guanyar. Aquell terreny de joc enfangat del Chelsea on ningú acabava de controlar la pilota em recorda aquest desgavell de lleis, reglaments, registres, documents, formularis, cues, advocats i consulats que es troben els nouvinguts/des per regularitzar la seva situació. Aquell bé comú que el fang perjudica és l'espectacle futbolístic. I en el cas de la immigració el bé comú és una convivència enriquidora. Com a element de fons sempre hi ha la por. La de Mourinho vers el joc del Barça i la nostra vers els nouvinguts.

         La pilota fa bots imprevisibles. Un terreny sembrat d'obstacles per perjudicar als que vénen de lluny, però, que ens perjudica a tots/es. La situació irregular fa rebaixar les demandes de condicions laborals de tots/es. Encara que  en primer lloc els perjudicats/des són els/les nouvinguts/des, evidentment. I Les dificultats per la seva integració, generen "guetos" que ens perjudiquen a tots/e.

          A més a més, l'arbitrarietat, la discriminació i la confusió (pròpies del procés de regularització)  generen inseguretat i angoixa als/les nouvinguts/des. I aquestes es poden transformar sumades a la frustració en ràbia i odi. La olor de cotxe cremat se sent en aquelles llargues cues a la matinada davant la Delegació del Govern.

        Quan una societat es dota de lleis d'estrangeria com la nostra cal que reflexionem a fons sobre la mirada que tenim vers la immigració. Problema,  perill i  xoc? O bé,  oportunitat i  enriquiment?

   Cal concretar l'Aliança de Civilitzacions. El primer pas podria ser  replantant l'herba amb una llei que no s'anomenés d'estrangeria.
L'hora del tallat