L'HORA DEL TALLAT
  NO LES VOLEM VEURE

   Ens preguntàvem amb un company de cafès  el perquè els exclosos persegueixen la roba de marques esportives (sovint multinacionals) i la llueixen tant exageradament. Sobretot és pàtria comuna entre els joves i adolescents, ja siguin,  immigrants amb dificultats per integrar-se  (en molts casos sense papers), fills de famílies desestructurades i  pocs recursos, o bé, joves de l’àmbit penitenciari.

   Els veiem com pretenen aconseguir de la manera que sigui, “just do it” diuen els eslògans, els diners per comprar alguna peça d’aquestes marques i “merchandising” de tot tipus.
Em sembla que dins d’aquests àmbits els vicis de la nostra societat de consum són més ferotges. Prenen més força, o com a mínim, es fan més visibles. Entremig de les dificultats pròpies de l’exclusió, el marquèting es mou bé.  I es fan evidents moltes contradiccions que compartim.
Constatàvem que com més propers a l’exclusió estem amb més força  busquem (“necessitem”)  aquestes marques, ja sigui, com a calçat esportiu, gorres, samarretes o jerseis. Sembla que ens serveixen per tapar allò que ens avergonyeix i està clar que com més greu és el que hem de tapar més gran haurà de ser la manta. Per tant, com més vergonya tinguem de la nostra pobresa més cara i més de marca haurà de ser la nostra roba.

    “No sé por qué los chavales marroquíes tenemos que vestir ésta ropa” em deia mentres arronsava les espatlles un jove de 18 anys sense papers i sense recursos econòmics  passejant pel Portal de l’Àngel.

   “Si no voy con ésta ropa las chicas ni me miran” em va comentar un altre jove marroquí amb permís de residència. En aquest moment m’adonava de la responsabilitat que hi tenim la resta de la societat.

   Amb petits gestos, mirades i indiferències, no els exigim que s’amaguin i que tapin la pobresa? No serà cert que ens incomode que  ens mostrin que entremig nostre hi ha persones amb necessitats i en situacions molt complicades a nivell econòmic, legal, laboral i/o familiar?
Em vénen al cap les preguntes del poema de Quevedo “es amarga la verdad”, cantat pel Paco Ibáñez: “¿Quién careciendo de ley merece nombre de santa? ¿Quién siendo tan cristiana tiene la cara de hereje? ¿Quién hace que al hombre aqueje el desprecio y la tristeza?”

 És  preocupant  que  precisament siguin aquestes mateixes marques les que patrocinen una globalització del consum desmesurat als països del Nord (els rics) i de l’explotació vergonyosa dels països del Sud (els pobres). Amb total impunitat aquestes multinacionals fomenten les desigualtats i l’explotació laboral que no permeten a aquests països oferir bones condicions de vida als seus joves empenyent-los cap a les pasteres,   i a  un incert futur, lluny de les seves famílies, a unes societats no ensenyades per conviure amb la diferència.

Amb tot això, Sant Francesc continua, tossut,  assenyalant-nos un camí que ens és difícil d’agafar: « si posseïem béns, ens caldrien armes per protegir-los. Perquè de la propietat provenen les polèmiques i els embolics, i és per aquesta banda que hom viola  més sovint l’amor de Déu i del proïsme. És per això que no volem tenir cap propietat en aquest món ».
L'hora del tallat