L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº49

   Anar a cercar aigua a una font del bosc. Un gaudi interior i exterior. Sortosament, tenim al nostre país aigua a l’abast obrint qualsevol aixeta, però no és el mateix que anar a buscar-la a una font del bosc. L’aigua embassada, canalitzada, filtrada, envasada, portada per l’home a qualsevol racó i que destinem a satisfer les nostres necessitats (regar, netejar, cuinar, beure, divertir-nos, relaxar-nos) és una aigua necessària, fins i tot imprescindible, però és una aigua manipulada, despersonalitzada, sense ànima.
   Però amb l’aigua d’una font del bosc ens situem en el seu hàbitat natural, la contemplem en el seu estat pur, amb el seu brollar generós, constant, sense esforç. Escoltem el soroll del doll d’aigua que cau sobre la pedra, o les fulles, o el petit bassal. És un soroll serè, sense estridències, que acarona les oïdes i refresca els sentits. El camí amarat de silenci que hem fet per a anar a cercar-la, camí de fulles seques per estora, envoltat d’alzines i sureres per on es filtren els raigs de sol. L’entorn de la font, humit, amb falgueres, ortigues i bardissa. I un ocell que bevia aigua del bassal fuig al sentir la nostra lleu remor.

††††††††††† ††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††   És aleshores que veiem l’aigua com un regal de la natura, com un do del cel. Respectuosos i agraïts ens atansem a la font, ens ajupim i bevem o omplim l’ampolla. Recollir aigua d’aquesta font és com si recollíssim tot l’entorn que l’envolta. Beure d’aquesta aigua és com si combreguéssim amb ella, i de retop, amb el seu entorn, i misteriosament, sentir que en formem part.
 
L'hora del Caputxí