L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº48

   Un intern dins d’un centre penitenciari se m’acosta i em vol donar un sobre amb monedes. No entenc prou bé el que em diu. Hi massa enrenou. Li dic de parlar després més tranquils. Malpenso que em vulgui encolomar alguna cosa rara a fer i que a més em faci perdre temps. Vigila, em dic. Ve el moment de trobar-nos de nou i m’explica que entre els interns de dues cel·les han fet una petita col·lecta per destinar-la als pobres i em demana de part de tots que la faci arribar a on millor correspongui. I em dóna el sobre amb un gest de total confiança. I marxa tan tranquil... El qui no es queda tranquil sóc jo... Em quedo molt sorprès del que em diu; no coincideix amb el que m’esperava.  Les meves alertes i prevencions queden pel terra. Em sento avergonyit del meu “pre-judici”, i també del contrast entre els meus recels i la seva confiança a donar-me els diners.

†††††††††††    Surto del centre penitenciari pensatiu i interiorment commogut pel gest d’aquestes persones, que dins d’una presó, amb força mancances, problemes, tensions i dificultats, són capaços de tenir un gest pels qui creuen que ho passen pitjor que ells. Qui sap si  perquè s’hi senten ben propers saben ser-ne més atents i solidaris. Trec el sobre de la butxaca i veig quelcom escrit: “rezar por nuestra libertad”. No m’ho havien dit i segueixo donant voltes a  tot plegat. Se m’acut que la col·lecta feta pels pobres potser vol ser un gest de compensació al mal que hagin pogut fer; voler demostrar-se a ells mateixos que són persones sensibles malgrat estiguin a la presó; invocar l’ajut d’un Déu que ells senten com a compassiu amb els qui són compassius.
 
L'hora del Caputxí