L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº46

   Matí de diumenge de primers d’octubre. Cert és que els diumenges són especialment tranquils a ciutat. Però la quietud d’aquest matí no és només que circulen pocs cotxes, que hi ha poca gent pel carrer, que no se senten sorolls. És una quietud diferent. El cel està completament tapat, gris. La mirada no pot esplaiar-se mirant enllà sinó que resta fixada en l’entorn immediat. Potser això ajuda a adonar-se que la natura avui està especialment callada. És com si de sobte, després de la fecunditat de l’estiu, hagués decidit de fer silenci absolut i quedar-se aturada.

    I aquest canvi tan sobtat es palpa en l’ambient. La vibració encomanadissa de la natura s’ha convertit en quietud total; la serenor activa que habitualment encomana s’ha convertit ara en un silenci complet. Els moviments queden ralentitzats i les veus i els sons esmorteïts. És com si tot anés a camera lenta. Tot l’entorn està convidant a quedar-se palplantat, com una figura de pessebre. Gairebé et sents intimidat per aquesta quietud global i qualsevol cosa la fas amb delicadesa i prudència per no espatllar-la.

    I aquesta descoberta es va constatant al llarg del dia. Als carrers es palpa aquesta mateixa quietud, la gent sembla que camini més a poc a poc, els cotxes no corren, les converses són més tranquil·les, ningú crida. I de nit, compartint aquesta sensació viscuda durant el dia, constatem que és la tardor que ja ha entrat de forma palpable en l’atmosfera. El canvi climàtic ha començat, i la natura és disposa a reposar. Un repòs merescut després d’un estiu productiu i fecund.

 
L'hora del Caputxí