L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO nº44 - El sabater del Cardo Maximo

   Entro per la Porta de Damasc, una de les set portes d’accés a l’emmurallada ciutat vella de Jerusalem. Em trobo al bell mig de la zona de comerços àrabs, el suq. Vaig esquivant les pageses habillades amb els seus tradicionals vestits àrabs que, assegudes al mig del carrer amb el seu parament de fruites i hortalisses, entorpeixen expressament el pas dels vianants perquè els comprin el que de bon matí han recollit en el seu hort, i que han portat carregat en caixes sobre el cap i en les atapeïdes i atrotinades camionetes que van i venen constantment a la zona àrab de Jerusalem. També hi ha infants i adults que amb uns taulells improvisats amb caixes de cartró anuncien a crits els preus de les seves mercaderies.

   M’enfilo pel carrer de la dreta, que segueix el que era l’antic Cardo Maximo, el carrer que segons el costum urbanístic de l’imperi romà, creuava les seves ciutats de Nord a Sud.

CAPUCCINO Nº7 - El sabater del Cardo Maximo

Adrià, futur emperador romà, després d’aplacar la segona revolta jueva iniciada l’any 132 reconquerí de nou Jerusalem l’any 135, donant fi a la revolta i expulsant els jueus que hi vivien. Aleshores començà un procés de romanització de la ciutat i li va posar un altre nom: Alea Capitolina. Al començament del nou i flamant Cardo Maximo, tocant a la porta de Damasc, s’hi col·locà una gran columna amb una estàtua de l’emperador. Per això, encara avui, els àrabs li diuen a la Porta de Damasc “Bab-El-Amud”, la “porta de la columna”, en al·lusió a aquella antiga columna, avui desapareguda. A la ciutat de Jerusalem passat i present es donen de la mà amb una facilitat corprenedora.

   Les restes d’aquell antic i esplèndid Cardo Maximo del segle II, empetitit pel pas dels segles a causa de les noves edificacions i de les botigues, continua creuant, ara més discretament, la ciutat vella de Nord a Sud i unint dos barris: el barri musulmà i el barri jueu. Aquest carrer és també la via d’accés al Sant Sepulcre pels qui entren per la Porta de Damasc. L’imperi bizantí, continuador de l’imperi romà, conservà l’estructura romana de la ciutat i construí al segle IV la basílica del Sant Sepulcre unida al cardo Maximo, encara l’artèria principal de la ciutat. Del mateix carrer es pujaven les escalinates que donaven a l’atri exterior i a la nau principal, el Martyrium, construït al costat del Gòlgota. Des d’allí, a través d’un atri més petit es passava a l’Anàstasi, la cúpula que cobria el sepulcre de Jesús.

   Caminant per aquest carrer mil·lenari, just abans d’arribar a l’encreuament amb la tradicional Via Dolorosa, pocs metres abans de la capella de la Custòdia Franciscana que acull la 8a estació del Via Crucis - Jesús cau per tercera vegada - hi ha, a mà dreta, un sabater. L’entrada del seu taller té l’amplada que ocupen al seu davant una vella cadira que ha perdut el respatller de fusta, i una petita banqueta metàl·lica amb el seient trenat amb fil de plàstic i trencat pel mig. Allí s’asseuen sense pressa els clients que esperen que se’ls faci la pertinent reparació. La fondària del taller tampoc dóna per gaire i les tres parets estan atapeïdes de dalt a baix de retalls i d’andròmines posades de qualsevol manera que calen al sabater pel seu treball. A primera línia hi ha la màquina de cosir, la mola, el peu de ferro i el martell de fuster. El sabater no hi és. Em poso a la cua. Tinc una sandàlia que se li ha desenganxat una part de la sola del davant. Arriba el sabater i passa per sobre d’un munt de bosses de plàstic amb sabates a dins i que formen un improvisat i original taulell. És la feina que se li va acumulant al llarg del dia. S’asseu davant la màquina de cosir i atén a l’àvia que hi ha primer. L’àvia deu estar de dol per algú perquè porta un vestit negre. Li ensenya una motxilla per anar a l’escola. Serà de la seva neta? Demà comença el curs escolar i la motxilla té la cremallera trencada. Pels gestos intueixo que el sabater li diu que no es pot arreglar i li torna. L’àvia li diu alguna cosa i ell, més comprensiu, agafa de nou la motxilla, s’aixeca de la cadira, entra al fons del taller i comença a remenar. Treu un tros de roba i una cremallera llarga. La mida serveix! En un moment tot queda cosit. L’àvia, sense dir res, li paga la reparació amb una quantitat prou petita com perquè el sabater la guardi a la butxaca sense mirar-la. Li toca el torn a un home que treu d’una bossa dos parells de sabates, un d’home i l’altra de dona. Les miro i són pràcticament per llençar. Les soles estan ben trencades i han perdut el color. Instintivament li miro les sabates que porta posades i constato que també fan pena. Parlen entre ells i sembla que es posen d’acord. El sabater guarda les sabates a la bossa i les posa al damunt de les altres bosses. Em toca a mi i li ensenyo la sandàlia desenganxada. Ell s’inclina i em mira els peus per veure si la portava posada. Tot un detall per saber si “necessito” la reparació, i que reflecteix el tipus de clientela que el visita. Em fa seure a la cadira que l’àvia havia deixat buida, i en un moment rasca la sola de la sandàlia i l’enganxa. Mentrestant van venint més clients amb més sabates per arreglar i que fan créixer el munt de bosses fins a més de mig metre del terra. El sabater em torna la sandàlia i em diu “hamsi”. Em cobra 5 shekels (1’30€ aproximadament) per la reparació. Els hi dono amb un agraïment especial, i no pel bon preu que m’hagi pogut fer, sinó per haver gaudit durant aquella estona de la seva feina senzilla i humil al servei dels senzills i humils, que no tenen prou diners per comprar una motxilla nova a un infant per anar a l’escola, ni tampoc per comprar-se dos parells de sabates noves.

   Aquest sabater, sense saber-ho ni pretendre-ho, m’ha fet tastar la dolçor de l’evangeli en el seu petit i desendreçat taller, en els gestos d’assentiment comprensiu a les demandes dels seus clients, en la naturalitat del seu ofici de sabater. I m’imagino a Jesús passant pel mateix carrer i lloant-lo, evocant la seva feina amb la que fa el Pare del cel, que amatent i comprensiu, té cura especial dels pobres de Jahvè. I és que passat i present es donen la mà de forma sorprenent pels carrers de la ciutat vella de Jerusalem.

 
L'hora del Caputxí