L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº43


            A la cua d’un supermercat de Ciutat Vella de Barcelona espero passar per caixa. De sobte noto una olor intensa, peculiar. La primera impressió és que l’olor no és desconeguda i vaig a la seva recerca amb l’olfacte i la mirada. Després d’observar detingudament el meu entorn i d’anar destriant les diferents olors d’un supermercat, la localitzo. És la persona del meu davant. M’hi acosto discretament i reconec aquella olor: és olor de pobresa. No és una olor desagradable ni repugnant. És una olor rància fruit de les dificultats d’higiene personal que encara hi ha en habitatges de Ciutat Vella. Una olor que amb el pas del temps també ha impregnat la roba vella que portava. Exteriorment ningú hagués dit que aquella persona era pobra; feia cua com tots esperant el seu torn per ser atesa i per pagar. Només l’olor la delatava.

    I no sé com, aquella olor m’entrà ànima endins i vaig associar-la, sense adonar-me’n, amb altres rostres, noms i situacions viscudes amb persones que anomenem “sense llar”. Em vaig adonar que a la meva memòria també hi havia guardada aquesta olor. Una olor que no em repugnava, ni tan sols em molestava. Una olor que m’estovava el cor i que m’apropava misteriosament a la persona que feia cua. Una olor que em feu pensar en un home medieval, Francesc d’Assís, que explicava com li repugnava la pudor dels leprosos, i com experimentà a l’atansar-se a ells que aquell rebuig se li convertí en dolcesa de l’ànima i del cos. Vèncer les prevencions i el rebuig que ens provoquen certes persones o col·lectius i acostar-se a ells obertament ens humanitza i ens eixampla el cor i els sentits.

 
L'hora del Caputxí