L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº5


            Passeig per un prat de muntanya en ple migdia acaronat per un sol primaveral. Enmig de l’herba llueixen ben xamoses unes petites margarides. Els seus pètals blancs i el seu botó groc ressalten enmig de l’herba verda. Un bell espectacle a ran de terra on els diferents colors i formes es barregen i es realcen mútuament amb aquella harmonia que sols la natura sap oferir. L’endemà de bon matí, aquelles margarides que lluïen ufanoses amb els seus pètals ben oberts, estan totes tancades i arraulides per protegir-se de les inclemències de la nit i de la matinada. Esperen que el sol les vagi acaronant de nou per obrir-se lentament i gaudir del dia. I també perquè nosaltres gaudim d’elles.

†††††††††††    Aquesta doble imatge fa pensar en les persones, que com les margarides, ens obrim o ens tanquem segons les circumstàncies. Quan el sol llueix, és a dir, quan l’entorn ens és positiu i favorable, aleshores ens obrim i ens manifestem amb transparència i sense pors. Ens mostrem tal i com som. Estem tranquils i confiats. Gaudim de les coses, dels altres, i els altres gaudeixen de nosaltres. Però quan ve la nit, quan l’entorn ens fa sentir amenaçats, incòmodes, a les fosques, aleshores ens tanquem immediatament. És un instint bàsic de protecció, com la margarida.  Pensem que romandre oberts ens perjudicarà i que algú ens podrà fer mal. La por ens inhibeix i ens anul·la, ens amaga tot allò de bo i de bell que tenim, no deixa que els altres gaudeixin de nosaltres. Ens cal algú com el sol que ens acaroni, que ens doni escalfor i ens faci retornar a l’estadi més habitual i positiu que és estar oberts.
 
L'hora del Caputxí