L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº4


   Estaven gaudint d’un permís que els havien concedit en el centre penitenciari. Faltaven dues hores per tornar i calia aprofita-les. Vam anar a prendre unes “braves” en un lloc típic. Vam asseure’ns i  ells tres, tímids i insegurs, anaven mirant de reüll al seu voltant. Les taules eren plenes de gent majoritàriament jove com ells, parlant alt, rient, movent-se amb desimboltura. Arribà el cambrer. Amb veu baixa i dubtosa van demanar el què volien. Se sentien estranys, una mica incòmodes. Eren clarament fora del seu ambient. Arribà el cambrer amb la safata i van fixar la mirada en ell. Serví les racions de braves i després anà obrint les ampolles de beguda, abocant part del contingut en un got i posant-les al davant de cadascú amb una elegant naturalitat.

   Mentre el cambrer els servia vaig notar com se’ls anava dibuixant un somriure de satisfacció. L’encongiment que s’havia apoderat d’ells a l’entrar al local començà a esvair-se. Els seus ànims s’inflaren de sobte. Se sentien més còmodes, més relaxats. Començaren a parlar, a fer broma. En pocs minuts la nostra taula era una taula com les altres.

   Per què aquest canvi d’ànim tan sobtat? El detonant no va ser veure el menjar i la beguda. Va ser ésser servits pel cambrer. Aquests joves, que senten que no són ningú ni dignes de res, van experimentar que algú els servia. Quant de temps feia que no experimentaven això? Per una estona van recuperar l’autoestima perduda i ja no se sentien per sota, sinó al mateix nivell que els altres.

   S’esvaïren les pors i les prevencions i començaren a comportar-se amb naturalitat, perquè se sentien uns més i no uns “menys”. Què fàcil va ser! Que algú, encara que fos el seu treball, per uns instants fos atent  i servicial amb ells els va fer canviar l’estat d`ànim i els va fer sentir-se persones. Persones dignes d’ésser servides.

 
L'hora del Caputxí