L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº3


   Passeig de bon matí per la muntanya, gaudint d’un sol d’hivern que lentament anava fent-se veure i notar, gaudint d’una quietud solemne i d’un silenci vibrant. De sobte, m’ha vingut un pensament: “el silenci és l’estadi més natural de la creació”.

    Habitualment  la natura està en silenci, i no ha de fer cap esforç ni cap treball per aconseguir-ho. El soroll, contràriament, implica treball, esforç, moviment, i tard o d’hora cedeix el pas al silenci que, impertorbable,  acaba imposant-se sempre. El que ens captiva de la natura és precisament el seu silenci natural, dens, encomanadís.

   I això que diem de la natura ho podem dir també de l’ésser humà. Fisiològicament, les hores més importants del dia són les hores de dormir. Són hores envoltades de silenci i ens serveixen per renovar les energies. Existencialment, és cert que necessitem parlar i comunicar-nos per asserenar el cor, però el silenci asserena l’ànima. Les veus, els sons, els sorolls ens omplen el cor, però impliquen un esforç, un treball, un neguit. El silenci omple l’ànima i només cal estar quiet, no fer res i escoltar.

   El silenci no és, com tendim a pensar, un moment de passivitat, de ganduleria, d’ineficàcia. El silenci és un moment de naturalitat, un moment de deixar que els sentiments, els pensaments, les creences s’ordenin i “tornin al seu lloc”. El silenci és un moment de recolliment interior, un moment de gratuïtat, un moment de refer sintonies trencades, un moment de lucidesa. Per això diem que l’harmonia i la quietud són  la conseqüència del silenci.
 
L'hora del Caputxí