L'HORA DEL CAPUTXÍ
  CAPUCCINO Nº 1
 

   Anava caminant pel carrer i vaig veure de lluny, a l’entrada d’un establiment, una taula quadrada amb unes estovalles blanques. Al damunt hi distingia uns quants plats amuntegats. A l’apropar-me, vaig comprovar que era un restaurant nou que, per promocionar-se, anava posant sobre dita taula unes pizzes acabades de fer perquè els vianants poguessin assaborir-ne un tros. Un reclam original, simpàtic i gratuït per atraure a la clientela. Aquest gest del restaurant em cridà l’atenció, i sembla que funcionava, perquè el darrer plat estava buit; sols restaven algunes molles...
           

L'HORA DEL CAPUTXÍ

   Però em va cridar més l’atenció, mentre continuava el meu camí, adonar-me que al portal del costat del restaurant, arrecerat a l’angle mort, hi havia un home menjant amb un gran plaer un tros d’aquella pizza. Mirant-lo amb la cua de l’ull vaig veure que mentre amb una mà s’introduïa la pizza a la boca, a l’altra mà en sostenia un altre tros. Al costat hi tenia un carret d’anar al mercat ple d’andròmines vàries. Anava desendreçat i despentinat... Era un “sense sostre” que aprofitava la generosa oferta del restaurant per dinar bé i de franc. M’hagués agradat aturar-me i comprovar si aquell home esperava una nova pizza per continuar el seu àpat.

   Em semblà una escena simpàtica. La bona ocurrència del restaurant d’oferir de forma gratuïta els seus cuinats era aprofitada precisament per algú que no pot entrar habitualment a aquests llocs. Vaig pensar en el bé que és capaç de fer una mica de generositat...

 
L'hora del Caputxí