UN DEIXEBLE DE SANT FRANCESC EN LA PORTERIA DEL SEMINARI

   L’edifici del Seminari de Barcelona, pujats els graons d’accés, en la part dreta del vestíbul hi ha una finestra: és laAntonio Iglesias Valdés porteria. Allí trobarem durant els matins a l’Antonio Iglesias. Fa una colla d’anys que la seva presència cordial i amable ocupa aquest espai tan important de l’edifici.

L’Antonio, català d’adopció i granadí d’origen (Dúrcal-1957) és un personatge suggerent: simpàtic i assequible, segurament a causa de les seves arrels andaluses; tenaç i treballador, aconseguint la diplomatura en ciències religioses en la casa que ell guarda; humà i comprensiu, dons imprescindible per fer aquesta feina; sensible i poeta, el seu secret amagat que ha gosat compartir de forma pública.

L’Antonio ens ha obsequiat amb un llibre: “Recordar, sentir, orar y hablar” . Es tracta d’un recull de poemes seus que ocupen la no gens menyspreable quantitat de cent divuit pàgines on obre els calaixos de la seva intimitat amb la simplicitat que ho fan els senzills i humils de cor. Els seus noranta-nou poemes esdevenen un retrat escrit dels seus amors i desamors, anhels i desencants, enyorances i il.lusions, de la seva fe i reflexions. Els seus poemes són frescos, nítids i directes, passats pel sedaç de reflexionar els pensaments, d’ordenar els sentiments i seleccionar el llenguatge, un treball interior que no els hi manlleva la vibració:

Sólo falta dejar huir
tinta de mis venas sin fin.
Haré dibujos en letras,
paisajes verdes, azules y grises.
Escribiré un libro en páginas,
poesías, historias y fábulas
(p. 7)

L’Antonio sempre ens ha manifestat la seva devoció per sant Francesc i la seva estimació als franciscans. Com una cantinel.la ens ho ha repetit constantment durant els anys que ens coneixem. Llegint els seus poemes constatem que les seves manifestacions eren una realitat.  L’Antonio és un trobador del segle XXI, talment com sant Francesc, que converteix en poesia tot allò que esdevé subjecte de la seva atenció. Qualsevol realitat, per petita i discreta que sigui, és evocada per la seves rimes: “Con un paquete de pitillos se dan mil alivios... “ (p. 109), “A Ti, abuelo y abuela, hoy te he visto pasar, por la acera de mi ciudad...” (115).

L’Antonio comparteix candorosament els seus enamoraments, a voltes exclamant-se: “¡Válgame Dios, estoy enamorado!” (p. 62), a voltes analitzant-ho: “Hoy me he vuelto a enamorar. El amor no me deja vivir, me aprieta, me ata, me da vida...” (p. 60). També comparteix honestament anhels passats: “Servirte a Ti, mi Dios, era el fin principal” (p. 29). La seva humanitat queda colpidorament expressada quan, a forma de sentència, ens diu “¡Qué alivio da la lágrima!” (p. 42). Com a enyorat perenne de les seves terres granadines s’identifica amb l’immigrant i ho expressa amb una intensitat trasbalsadora:

Me sacaron de mi casa.
¡Nunca sabré el motivo!
¿El trabajo, la cultura,
la política, la religión, o el abrigo?
¡Nunca sabré el motivo!...

Me encuentro ahora solo,
sin casa, ni cultura, ni alivio.
¡Nunca volveré a mi Tierra!
¡Nunca volveré a mi patria!
¡Nunca volveré a mi pueblo!
¡Nunca volveré a mi casa!
¡Y nunca sabré el motivo!
(p. 116)

També és capaç d’endinsar-se dins les tèrboles intimitats, sovint dissimulades, i parlar-nos amb una gran soltura de la rancúnia:

“Esta cosa que llevo dentro
no sé si es ira o viento.
La sangre que reclamo
¡Qué dolor me ha hecho!
Pues yo quería victoria
aunque fuera roja
y sólo he conseguido
derrota y carcoma
(p. 107)

La seva mirada externa pot arribar a ser penetrant i finíssima:

A veces veo el mal
disfrazado de bondad.
Otras un santo,
sin patrón ni regla
que busca la vida eterna
(p. 39)

La seva riquesa interior queda corroborada quan entra en el terreny de la fe. El seu anhel diví el resumeix així: “Porque quiero ver, hablar y tocar a Dios” (p. 47). Un dels poemes més sorprenents i genuïns és el que dedica a la teologia que associa amb una noia de pell fina. Els seus afanys i en alguns moments patiments com a estudiant de teologia queden reconvertits en una particularíssima i original evocació:

En una mañana
azul y clara,
sin rumbo ni espacio,
voy enamorado
de una chica
enloquecida y
sonrojada.

Tiene piel fina,
suave y blanca.
¡Es la ciencia madre
del bien y del mal!
¡Teología de estudio
y admiración!
(p. 41)

Cenyint-nos a la vibració més detalladament franciscana l’Antonio es planteja un interrogant existencial “Pues: “¿Quién soy, de dónde vengo, y a dónde voy”” (p. 30) que associem espontàniament amb aquell “Qui ets tu i qui sóc jo” de sant Francesc. El positivisme, l’alegria, la mirada amable i bonhomiosa que els franciscanistes defineixen com a humanisme franciscà apareix bellament expressat en un poema:

¡Que la sonrisa esté en tus labios,
el perdón salga de tu corazón,
la fortuna tope en tu camino
y la suerte te acompañe!

¡Que en tus manos haya acogida,
en tu recuerdo no haya olvido,
e tu vida haya siempre un más allà
optimista i siempre positivo!

¡¡El amor reine en ti, sé feliz!!
(p. 90)

Com sant Francesc, l’Antonio manifesta la seva sensibilitat vers la creació i el creador dedicant-lis uns quants poemes. Li canta a Déu amb molta naturalitat: “A Dios quiero cantar por las maravillas que nos da en esta vida terrrenal: las flores, los pájaros, los astros, la tierra, el mar...” (p. 48). Hi ha un poema, que al nostre parer, podríem qualificar com el Càntic de les Criatures de l’Antonio Iglesias que reproduïm com a cloenda vibrant. I quan entreu a l’edifici del Seminari als matins, saludeu a l’Antonio i digueu-li: “Jo també sóc franciscà!”.

¡Oh, el sol de la mañana
con su rayo despierta, habla!

¡Oh, la hierba verde y clara
con sus hojas baila, baila!

¡Oh, el ciprés firme y sereno
con su bata tiembla, calla!

¡Oh el lagarto recto y largo
con sus escamas reposa inerte!

¡Oh, el ruiseñor alegre y solo
con su pico merodea, canta!

¡Oh, la luna pálida y agria
en su cuna mece, duerme!

¡Oh, el niño inocente y bello
en la calle juega, ríe!

¡Oh, el amor joven y loco
con su novia luce, ama!

¡Oh, el hombre libre y sabio
con su alma ora y alaba!

¡Oh, Dios Omnipotente
con su bondad perdona y salva!

Por ello y mucho más:
“¡Te alabo, te adoro, te canto, Señor;
con cuerpo, alma y corazón!”
(p. 49)

Jordi Cervera i Valls
Ascensió del Senyor 2009

            Antonio Iglesias Valdés, Recordar, sentir, orar y hablar, Barcelona 2008.

[+] notícies