| El
culte a Sant Martí està molt estès pel sud de
França i Catalunya, molts dels nostres pobles porten el nom
de Sant Martí de .... |
|
Martí nasqué l’any 316 a Pannònia
(Hongria), però va créixer a Itàlia. Dugué
vida de militar fins que, sota el guiatge de sant Hilari, abraçà
el cristianisme. Després d’un temps de vida eremítica,
fundà un monestir a Ligugé (Sud de França)
i, poc després, els vilatans de Tours el feren venir a la
seva ciutat, mig enganyat, i el nomenaren bisbe. Ell i els seus
monjos realitzaren una fecunda obra evangelitzadora pel sud de la
Gàlia atenent les parròquies des dels seus monestirs.
La imatgeria cristiana l’ha immortalitzat amb la famosa anècdota
en què parteix la seva capa en dos trossos per compartir-la
amb un pobre despullat. En tenim un testimoni de primera mà
en la famosa Vita Martini de sant Sulpici Sever:
“...Malgrat
no estar encara regenerat en el Crist, es comportava com un candidat
al baptisme per les seves bones obres, això és: assistir
els afligits, socórrer els miserables, alimentar els indigents,
vestir els despullats i no reservar-se del seu estipendi militar
res més que el menjar imprescindible pel viure de cada dia.
I així, esdevingué en una ocasió, quan no tenia
res al damunt fora de les armes i un simple mantell de soldat, enmig
d’un hivern que castigava més rigurosament que de costum,
que trobà davant seu a la porta de la ciutat d’Amiens
un pobre nu.
|
 |
Com
que el miserable pregava als caminants que s’apiadéssin
de la seva misèria i tots passaven de llarg davant seu, l’home
ple de Déu comprengué que aquell pobre, de qui ningú
tenia misericòrdia, estava reservat a ell.
Però, què fer? No tenia res fora de la capa amb que
anava vestit: en efecte, s’havia desprès ja de tota la
resta amb una bona obra semblant. Per tant, arrenca l’arma que
duia cenyida, divideix la capa en dues parts, en dona una al pobre
i ell s’abriga de nou amb la resta. Mentrestant, alguns dels
presents es posaren a riure, car apareixia ridícul amb el seu
vestit esquartera; però molt, la raó dels quals era
més sana, es planyien molt profundament de no haver fet res
de semblant quan, tenint veritablement més que ell, haguessin
pogut vestir el pobre sense quedar reduïts a la nuesa. |
|