Sarrià.
Arribats els caputxins als territoris ibèrics l’any
1578, a no trigar s’establiren a l’indret on,
segons una venerable tradició, hi hagué la casa
pairal de Santa Eulàlia, en uns terrenys anomenats
“El Desert de Sarrià”. Allí hi fundaren
el primer convent, que posaren sota l’advocació
d’aquesta santa i el destinaren a casa-noviciat fins
a l’exclaustració de 1835, quan el govern liberal
de l’Estat confiscà els béns de l’Església.
Durant els
primers anys de la restauració de la vida caputxina
a Catalunya hom maldà per recuperar l’antic convent
sarrianenc de santa Eulàlia, però infructuosament.
|
|
Per això, l’any 1887 es començaren les
obres de l’actual convent, dedicat a santa Anna, en
uns terrenys cedits pel Sr Ponsich. Amb la restauració
de la Provincia de framenors caputxins de Catalunya, el 31
de maig de 1900, aquest convent fou destinat a seu de la cúria
provincial i casa d’estudis teològics dels joves
caputxins, fins l’any 1936 en què fou saquejat
i cremat pels revolucionaris. Restaurat en la postguerra,
sota la direccció de l’arquitecte Pere Benavent,
acollí de nou els estudis teològics i filosòfics.
Actualment és seu de la infermeria provincial, del
Museu Etnogràfic Missional, de la biblioteca Hispano-Caputxina,
i de l’arxiu i Biblioteca Provincial. |
|
