Van ser
onze els missioners caputxins expulsats pel govern de El
Salvador l’any 1872 els qui, després d’una
breu estada a Panamà (aleshores part de Colòmbia),
van arribar a la República de l’Equador. D’allà,
aviat traspassaren la frontera, escampant-se pel sud de
Colòmbia, fins que el 1930 s’erigí el
vicariat apostòlic del Caquetá, Putumayo i
Amazones, amb seu a Sibundoy.
Per a la missió, el vicariat va representar
el pas d’una evangelització ocasional, itinerant,
a una evangelització organitzada i estable, d’implantació
de l’Església. Essent ja d’aquesta manera,
el 1932 monsenyor Gaspar Moncunill, vicari apostòlic,
nomenà dos missioners per a atendre el baix Caquetá
i confia al pare Bartomeu d’Igualada l’atenció
de l’Amazones en qualitat de delegat episcopal.
Vint anys més tard, la Santa Seu va
decidir dividir aquest immens territori, de 257.000 km2
i aproximadament 25.000 indígenes en tres circumscripcions.
El Caquetá i el Putumayo van ser encomanats a altres
congregacions, mentre els caputxins catalans seguien atenent
la prefectura apostòlica de l’Amazones, amb
seu a Letícia, de la qual fou primer prefecte mons.
Marcel·lià Canyes.
La casa de Letícia, durant molts anys,
a més d’atendre espiritualment la ciutat, servia
de lloc de trobada i d’aprovisionament dels frares
escampats pels diferents centres missionals, situats sovint
a diversos dies de navegació pel riu Amazones i els
seus afluents.
Actualment, encomanada ja la prefectura al
clergat diocesà, des del convent de Letícia,
que pertany a la Província Caputxina de Colòmbia,
es manté la relació amb els catequistes que
lideren espiritualment les comunitats indígenes i
es dóna atenció als pobres de la ciutat. |
