ENTREVISTA A FRA MIQUEL JUNYENT

 

Fra Miquel, fra Eduard i la fraternitat
Fra Miquel amb fra Gil i fra Eduard i tota la fraternitat de Riohacha

Fra Miquel Junyent, nascut a Vic, fa més de quaranta anys que viu a Colòmbia.

   Després de servir durant més de trenta anys a l’internat de San Rafael, a la riba del riu Putumayo, a l’Amazònia colombiana, des de 1999 resideix al convent de Riohacha, al nord del país.

   Aquesta entrevista, feta en ocasió d’una de les seves visites a Catalunya, va ser publicada per un diari català quan ell encara vivia a San Rafael.

Fra Miquel JunyentFra Miquel Junyent

 

- Quan i com va sorgir la seva vocació missionera?
- La meva vocació em ve des de nano. En principi era un sentiment d’il·lusió cap a l’aventura, la selva, la caça... però més tard es mira com a treball per als més necessitats.

- Algun membre de la família el va influenciar?
- No, no, a la família no hi havia cap missioner, encara que tots hem pujat amb una educació cristiana.

- Quina és la seva tasca a les missions de Colòmbia?
- La primera és com a sacerdot i, per tant, continuo l’obra de la cristianització. Els indígenes de Colòmbia tenen un cristianisme que no és com el nostre. Nosaltres no els l’hem presentat per intentar canviar la seva cultura.

- I els seus déus, quins són?
- Ells tenen el déu creador i un enviat de déu que els proporciona els tres elements essencials de la seva cultura: la iuca (aliment bàsic), l’ambil (símbol de l’amistat usat només en els rituals) i la coca. Amb el consum de la coca, no es cansen, no tenen gana i no tenen son. Aquesta coca, però, només té un 2% de cocaïna.

- Què ens podria dir del problema del narcotràfic?
- Actualment s’ha acabat. En principi la coca la tenien els indis per als seus rituals, i els blancs no en tenien. Qualsevol indi que tenia un tros de coca sembrada, era ric. Però va venir la repressió i havien de pagar a la policia i a tothom. Per altra banda, els narcotraficants van anar agafant sembrats propis de maneres especialitzades. Avui dia perquè la coca doni s’ha de tenir molta infrastructura i els indis no hi arriben.

- Suposo que en tants anys de viure a la selva colombiana ha passat per moments difícils.
- D’anècdotes les que vulguis.

- Comenti’n alguna
- He naufragat set vegades. Una vegada, ara fa cinc anys, se’m va encendre tota la barca on portava combustibles.

- I amb la guerrilla hi ha tingut mai cap problema?
- N’hi he tingut diversos. No sabia mai com actuar perquè fessis el que fessis, un dels dos bàndols – exèrcit i guerrilla – t’acusaven. La guerrilla venia a les missions perquè necessitaven aliments, i ens deixaven sense res per als nanos. Jo vaig enviar una carta al bisbe explicant-li el que ens havia passat i la situació de la guerrilla. Però el bisbe va anar a l’exèrcit i els va llegir la carta. Allà hi devia haver algun infiltrat i onze dies més tard va venir la guerrilla, em va fer un procés, i em van declarar culpable. Van treure un llençol blanc amb un gripau dibuixat. Això significava que jo era un col·laboracionista i, per tant, havia de morir. Em van lligar a un pal i un escamot em va apuntar. Quan només faltava disparar, un va cridar “un moment” i em van deslligar. Havia estat un avís.

- Tot el que explica dóna a entendre que la vida a les missions no ha estat gens fàcil. Ha pensat mai en tornar a Catalunya?
- No, jo mai no podria viure amb aquesta bogeria del món occidental, aquesta fam pels diners i per gastar. Jo aquí estaria completament desadaptat, de fet ja fa 28 anys que estic fora.

- Què sent quan ve?
- Quan un ve aquí s’adona que esteu bojos tots plegats. Esteu ficats en una manera de viure que no us en sortireu pas, és impossible. Però, per desgràcia, la civilització occidental és tan tremenda que penetra a tot arreu.

- A la selva també?
- Sí. Quan gent d’aquí arriba allà desestabilitza la situació perquè els indígenes els volen imitar. Els mateixos missioners, vulguem o no vulguem, portem una altra civilització i això els afecta. Si ells no ho coneguessin serien feliços perquè allà ho tenen tot: la selva és immensa i no han ni de sembrar, només han de recollir els productes, pescar i caçar.

- Quin és el nivell d’alfabetització a la zona on viu?
- Allà tothom sap llegir i escriure, encara que això de l’educació ens preocupa perquè els antropòlegs diuen que si els eduquem els apartem de la seva cultura i que quant més saben més ganes tenen de marxar cap a la civilització. Però nosaltres pensem que amb una educació els podem ajudar a enfrontar-se a la civilització, ja que de totes maneres intenten marxar.