DADES D’INTERÉS

   El convent de sant Francesc de Cartago és la presència viva més antiga que els caputxins tenim actualment a l’Amèrica Central. El 27 d’abril de 1878, fra Bernardí de Capellades i fra Ferran de Montroig van arribar al port costa-riqueny de Limón procedents de Panamà. Fra Ferran morí ofegat en creuar un riu per anar a visitar un moribund. Un any després, fra Antoni d’Igualada, des del port de Limón, va passar a Cartago, establint-se a l’antic convent de sant Francesc, que havia estat habitat pels framenors observants de 1578 a 1832. Fra Antoni i fra Bernardí es van dedicar durant vint anys a recórrer Costa Rica com a predicadors populars. Fruit de la seva predicació, més de set mil costa-riquenys ingressaren al terç orde franciscà. Aquests dos pioners van morir els anys 1897 i 1899, sense veure el convent de Cartago reconegut oficialment com a casa de l’orde. Aleshores van ser destinats a Cartago fra Fidel de Montclar, fra Francesc d’Ibarra i fra Gil de Palma. El segon va morir durant el viatge a causa de la febre groga, però els altres dos van arribar al seu destí i prengueren possessió de la casa, que fou cedida ja perpètuament a l’orde pel bisbe Thiel de San José el dia 3 de gener de 1900. A finals de l’any següent, el convent allotjava ja una fraternitat de vuit germans.

   La ciutat de Cartago, i amb ella el nostre convent, va quedar pràcticament arrasada després del terratrèmol de 1910. Els frares van ser dels principals impulsors de la reconstrucció de la ciutat. Edificaren un nou convent amb una església enriquida amb els treballs d’ebenisteria de fra Frederic de Barcelona. Aquesta església encara fou substituïda per l’actual, edificada entre 1961 i 1968 sota la direcció i l’animació de fra Isidoro de Mezquíriz.