TEMA: "EVANGELITZAR AMB UN NOU ARDOR" (Document dels bisbes catalans)

CREURE EN L’EVANGELI I ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR
Document dels bisbes catalans
                                                 
                                                    A càrrec de fra. Jacint Duran


   Què està passant? És la qüestió que es plantegen els nostres bisbes en aquest document que ens adrecen perquè hi reflexionem i els enviem els nostres parers.

   Realment estem davant d’una església envellida, sobretot a Europa Occidental, en contrast amb les vocacions a nivell mundial. Què passa a Europa Occidental?

   Tot i que el document no tracta el poder de l’Església lligat al poder general, sí que s’apunta com cal ubicar-nos a Occident sense ostentar totes les regnes de poder; en aquest sentit, les altres esglésies del món ens poden ajudar, com les de Sudamèrica i el referent de les esglésies primitives on l’evangelització es va fer sense cap mena de poder.

   L’església funcionà sense cap influència de poder durant els tres primers segles del cristianisme; els cristians dels inicis foren l’ànima del món, la sal del món. Els cristians hem fet també tot el cos social. Europa pràcticament és filla de l’acció de l’Església. Avui se’ns demana que tornem a ser el que Jesús volia, no d’una manera imposada, sinó influenciant, inspirant. Això voldrà dir que caldrà passar de ser tots a ser un grup petit (l’ànima del cos). Des d’aquesta perspectiva, el document, ben estructurat, presenta una Introducció, que és una invitació a reflexionar i a compartir amb tots aquesta anàlisi de la situació actual, una invitació a discernir els nous signes del temps amb humilitat, en el marc històric dels cent vint-i-cinc anys del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat, posant en contrast la Catalunya d’aquella època i la Catalunya actual. Al final, l’epíleg, reprèn la celebració mariana, tot assenyalant la invitació de Maria als nostres cors com en les Noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui».

    El gruix del document es desenvolupa a través dels sis punts centrals (núm.3-8):
            ▪ Procés de canvi: Repassa els canvis produïts a partir d’altres documents i del Concili Vaticà II. Aquest punt exposa l’acceleració de canvis produïts a Catalunya i marquen el to del document les referències a Jesús i l’actitud de no bel·ligerància i humilitat: «no judiqueu i no sereu judicats».
            ▪ Canvis a nivell religiós: Fa un retrat de la situació eclesial davant d’una societat plural i secularitzada. Es dona un retrocés de la pràctica religiosa i els criteris de la societat es situen al marge dels de l’Església i el Cristianisme.
            ▪ Què fer com a Església? Ens trobem en estat de missió. El que passa ara no té precedents. La gent s’allunya dels punt de referència cristians i això té repercussions en la moral de cada dia.
            ▪ Retrat cultural actual: L’existència del pensament únic posa l’accent en l’individualisme i la força del mercat com a estructurador del món i de les ideologies. Porta a la banalització de la vida i a la violència.
            ▪ Quin lloc té la religió  en aquest context: La laïcitat «realitat acceptada i promoguda per l’Església» que vol dir «l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats i la convicció que l’Església no ha de dominar el món, sinó que hi ha de portar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa pèrdua d’influència social i de poder» (p.21) Així, malgrat la laïcitat, l’Església ha de poder ser una veu profètica, però sense poder, sense imposar res, com diu Joan Crisòstom: «Mentre som ovelles, triomfem i, encara que ens assetgin llops incomptables, els guanyem; però si ens tornem llops, som vençuts, perquè ens veiem privats de l’auxili del Pastor. El nostre Pastor pastura ovelles, no llops. Aleshores t’abandona i se’n va, perquè no li permets de manifestar el seu poder». (p.26)
            ▪ Què ha de fer l’Església: Anar a l’essencial, Jesucrist i els seus criteris, i adoptar una actitud de missió conscients de la fragilitat. L’evangelització vindrà per la pròpia conversió de l’Església: “No es pot evangelitzar sense ésser evangelitzat”. Cal comunicar-ho, parlar-ho. Creure en Jesucrist és creure en la comunitat de creients. Saber aglutinar i no dividir. En aquest sentit, l’Església és cridada a ser “casa i escola de comunió” vertical i horitzontal que uneix les persones i la presència de Jesucrist: «Que tots siguin u, com vós Pare, esteu en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vós m’heu enviat».