"L'ARBRE FRANCISCÀ ÉS UN ARBRE AMB MOLTES BRANQUES I MOLTES FULLES"
Coversa amb JOSEP MARIA SEGARRA

Josep M. Segarra,  nascut a  Barcelona, és frare caputxí des de 1969, i vinculat al Convent de l’Ajuda, com a guardià i responsable de la pastoral de la fraternitat, així com assistent provincial de l’Orde franciscà seglar.

Ens trobem amb en Josep M al convent de l’Ajuda al carrer Sant Pere més Baix de Barcelona. La bonhomia caracteritza aquest caputxí que porta més de trenta anys dedicat a la pastoral i una vintena a la revista “Catalunya Franciscana” i que ara continuarà la seva tasca al convent de Palma de Mallorca.


Bé, Josep M, per començar, potser podries explicar-nos com va néixer la revista Catalunya Franciscana, etapes, directors...
            Mireu, la revista va néixer en un moment de redreçament cultural de Catalunya. Els frares, com sabeu, havien retornat després d’una exclaustració arreu de l’estat espanyol que havia durat del 1835 al 187O. Amb l’obertura oficial del convent d’Arenys de Mar es va restaurar la vida caputxina a Catalunya. Però no fou fins el 1900 que Catalunya i Balears es constituí de nou com a Província autònoma. Entre 1900-1936, els caputxins, en profunda sintonia amb l’ambient de redreçament patriòtic que estava vivint el nostre país,  es van dedicar juntament amb l’evangelització i l’acció social, a la promoció de la cultura catalana, molt especialment a través de la predicació i de les publicacions. Cada convent, així com també el terç Orde i les diverses iniciatives nascudes al seu redós comptaven amb  seu petit butlletí i tots ells responien a aquest desig de promoure un franciscanisme en clau catalana. Hi contribuí molt la celebració del VIIè centenari de la mort de St. Francesc (1926). Un dels records que es conserva d’aquest esdeveniment és la imatge del Pobre d’Assís que s’aixeca a la muntanya de Montserrat, on els laics franciscans continuen acudint-hi cada any. Entorn dels frares es van aplegar una colla de gent de lletres de primeríssima categoria, la majoria terciaris franciscans. Pensem per exemple i per citar-ne només un dels més emblemàtics, amb en Joaquim Ruyra, com anys abans ho havia estat, el nostre popular Mossèn Cinto Verdaguer. Es tractava de cristians de pedra tallada, enamorats de sant Francesc, compromesos vitalment en el seu seguiment, afins en extrem amb el renaixement cultural de Catalunya. En aquest ambient que acabem de descriure tingué lloc el naixement de la revista Catalunya Franciscana el 1923. 
En principi, va voler ser una mica la unificació de tots aquells  butlletins que es publicaven a cada convent, uns fulletons senzills i simpàtics.Volia ser una revista de divulgació dels ideals franciscans i al mateix temps un mitjà de connexió entre l’Orde franciscà seglar i els restants moviments animats pels framenors caputxins. En definitiva, es tractava de fer realitat el binomi que ha estat sempre present en l’ideari de la revista: els valors franciscans i els catalans. Al costat de Catalunya Franciscana, ja existia des del 1907 una altra publicació de caire científic i d’investigació fundada i dirigida també pels  caputxins, Estudis Franciscans. Justament l’any passat vam commemorar el seu primer centenari.
            Catalunya Franciscana  seguí publicant-se  fins el juliol de 1936, en què esclatà
 la guerra. Amb la victòria franquista arribà la repressió, i la nostra revista es veié obligada a adoptar un altre nom. Des d’aleshores seria coneguda com Apostolado Franciscano.  Amb una llengua diferent però amb un idèntic llenguatge, la nostra entranyable publicació anà trempejant com va poder aquells temps calamitosos.. En els anys  immediatament posteriors a la guerra ja es van poder “colar” felicitacions de Nadal i algun poema en català. A poc a poc s’hi van anar introduïnt més i més articles en la nostra llengua. I així es va anar fent fins el 1975. Com em deia el p.Lleó E. Vandellós, un dels primers directors de la postguerra, “calia escriure de manera que els lectors poguessin llegir entre línies”. A partir d’aquest any, el pare Eduard Castelltort d’Igualada, que en fou el director durant molts anys, aconseguí recuperar el títol original i ja des d’aquest mateix any vam tornar a tenir la nostra Catalunya Franciscana.

Després del pare Eduard d’ Igualada, qui va continuar la direcció de la revista?
            El pare Eduard Castelltort  fou un home fidelíssim a la revista i hi treballà molt en temps gens fàcils. També cal tenir en compte que en aquells anys, hi havia molts més terciaris i les nostres esglésies eren freqüentades per més fidels. Això facilitava el manteniment i fins l’increment de subscriptors. Però per altra banda, els problemes que creava la censura eren enormes, com ja hem apuntat més amunt. El p. Eduard es va mantenir sempre fidel als objectius de la revista. Alhora combinava aquesta tasca amb la direcció de la Llibreria Blanquerna, al convent de Pompeia, en els actuals espais que avui ocupa la botiga del SSIM..
En Ramon Vidal seria el seu successor, tot i que el pare Eduard encara continuà un temps com a administrador. El nou director, donà una embranzida que la revista ja necessitava. L’ambient creat per la Transició.hi va influir molt.. Hi va estar uns quatre anys i després n’assumí la direcció el pare Conrad Martí –també durant quatre anys-, que avui és el  rector de la parròquia dels caputxins, a Vallvidrera, al Peu del Funicular.  Cada canvi va donar un nou impuls a la revista. Fra Conrad, escriptor de ploma àgil i de pensament agut, millorà considerablement el seu contingut, així com la presentació i la forma.Després del pare Conrad, fra Joan Botam, aleshores ministre provincial dels caputxins, em confià la direcció de la revista, i a fra Jacint Fortea, l’administració. Aquest proper Nadal, s’haurien complert els vint anys.Malauradament, el p. Jacint moria als pocs anys d’haver-ne assumit l’administració, i fou aleshores que amb en Guillem Masana, de la comunitat cristiana dels caputxins de Sarrià, començà la col.laboració de laics en l’administració. Amb l’amic Guillem, formaren un primer equip en Leopold Raber i en Francesc Ximenis. Després s’hi afegiren  la Carme Vallès Oliveró i en Carlos Aranda, actuals responsables.

Quina valoració fas de la teva activitat davant  Catalunya Franciscana?
            De bon començament, vam procurar que la revista s’assentés, sobretot en el fet franciscà, pel motiu evidentíssim que les restants publicacions de divulgació franciscana havien anat plegant per diverses circumstàncies, especialment la qüestió econòmica.Es tractava de revistes de temàtica religiosa, per tant, difícils de mantenir. Aleshores vam pensar que Catalunya Franciscana s’havia d’especialitzar en el que inicialment li donà vida: la divulgació de l’esperit franciscà entre les nostres comunitats, a un nivell ampli de família franciscana. Avui i des de fa uns anys es tracta de l’única revista de divulgació franciscana que es publica a Catalunya. I cal tenir-ho en compte.
                                                  .
                                                                  
   Hi ha alguna anècdota que t’agradaria recordar?
            Sí, hi ha moltes anècdotes, però sobretot, sempre m’ha fet molta il.lusió, com a assistent de l’orde franciscà seglar, el goig amb què reben la revista els malalts que visito, sobretot els que es  veuen impedits d’assistir a les reunions de les seves fraternitats. També alegra  constatar l’interès per la revista dels nostres missioners caputxins que treballen a Amèrica..
            Aprofitant aquest moment,  voldria agrair tot el suport de la gent que sempre ha estat al nostre costat des d’àmbits diversos, des d’aquells que han divulgat la revista o ens han ajudat  a trobar subvencions, fins als que ens han fet arribat  els seus suggeriments i aportacions.  Vull agrair especialment el treball dels diversos consells de redacció, formats per Eulària Anglí, secretària durant anys, M. Victòria Triviño, Francesc Cortès, Josep M. Garcia i Martí Rossell, amb la col.laboració de l’Antoni Cuscó.També vull agrair el treball constant i fidel durant aquests vint anys de fra Miquel Colom,  fra Valentí Serra i del caputxí de la Província de Castella, fra Jesús-Lucas Rodríguez, amb els seus articles competents i il.lusionats.  I amb ells, els treballs més esporàdics d’altres frares, així com el recolzament que hem rebut dels  diversos ministres provincials dels caputxins. I d’una manera especial la paciència al llarg d’aquests  anys de fra Enric Castanyer en la correcció dels textos.

Però seguiràs col·laborant a la revista.
            Sí, és clar, si voleu, sí.
            Jo me l’estimo molt la revista. Diuen que quan escrius un llibre és com posar un fill al món Les revistes deuen ser, doncs, com fills petitets. Sempre m’he estimat Catalunya Franciscana, com una cosa de família.
 Cada vegada que hi ha hagut un canvi, la revista ha millorat. Només cal repassar la  seva trajectòria per adonar-t’en fàcilment:  millora qualitativa i de forma. Un canvi dóna pas a idees noves. En aquesta nova embranzida que sens dubte tindrà lloc en l’etapa que comencem, si el nou equip ho veu bé,puc continuar col.laborant-hi..

Sí, és clar que ens agradarà comptar-hi. A més, de la fraternitat de Mallorca fins ara no hi havia molta informació, aleshores pot ser un bon moment perquè la comunitat mallorquina s’hi incorpori i expliqui la seva vida a la revista.

            De fet, a Mallorca hi ha un ambient franciscà molt bo i amb nombroses i antigues presències, especialment dels frares franciscans del terç Orde regular, com també dels framenors observants, clarisses, clarisses caputxines, concepcionistes, terciàries regulars, congregacions de vida activa, fraternitats de laics franciscans i, evidentment, els framenors caputxins. I amb molta gent que es mou entorn d’aquestes presències, com l’Aina Pascual i en Jaume Llabrès, investigadors i mantenidors del museu de les caputxines, des d’on  de tant en tant ens fan arribar informacions sobre les seves publicacions i les exposicions que organitzen al monestir. Sí, per part meva procuraré fer de conducte per donar a conèixer les moltes iniciatives que tenen lloc al nostre convent i a les altres fraternitats, així com també de les monges concepcionistes franciscanes de Menorca i de la fraternitat franciscana seglar  que acullen.

Certament, la revista ha estat una eina d’informació de la vida franciscana a Catalunya, però com veus la família franciscana avui, al nostre país: els terciaris, les caputxines de la Divina Pastora; com veus la relació entre ells?
           
Des del primer moment, ens vam esforçar perquè el contingut de la nostra revista respongués al seu encapçalament. Diem “Catalunya Franciscana”, no “Catalunya Caputxina”. “Franciscana” vol dir que ha intentat ser una eina útil al servei de tota la família franciscana, no només dels caputxins. És per això, que d’acord amb el ministre provincial, vam esforçar-nos per tal que el consell de redacció estigués integrat  per representants de diversos instituts franciscans, especialment els més propers a nosaltres: franciscans seglars, clarisses (M. Victòria Triviño), clarisses caputxines, caputxines de la Mare del Diví Pastor...Hauríem volgut assolir un ressò més ampli, però entenem que avui en dia tothom va de bòlit i no es pot arribar a tot.   
Per altra banda, la revista ha volgut sempre dedicar un considerable espai a tots els esdeveniments de la família franciscana a Catalunya i Balears: centenaris, beatificacions i canonitzacions,jornades d’estudis i pelegrinatges, etc. En aquest sentit, he d’agrair molt l’interès que ha tingut el franciscà conventual fra Adolfo González en fer-me arribar notícies i més notícies de tot el món franciscà, com també els suggeriments i articles de fra Francesc Gamissans, franciscà observant, molt conegut entre nosaltres. Sempre hem procurat que la revista mantingués un caliu de comunió  entre tots els germans i germanes de Francesc. Penso que una de les coses més boniques i entranyables de la família franciscana és la seva diversitat. És una família on hi cap tothom. No podem confondre unitat amb uniformitat. Unificar la família franciscana és empobrir-la, fomentar la comunió entre tota la família franciscana, és enriquir-la. Sant Francesc, més enllà de redactar unes normes, unes regles, proposa un projecte de vida, i aquesta proposta cada tradició franciscana l’encarna a la seva manera: les germanes de vida contemplativa, els seglars franciscans, els frares, les religioses de vida activa, els capellans seculars que són terciaris...És una unitat que es fonamenta en la fraternitat, l’heretatge més valuós que hem rebut de Francesc, de Clara i també d’Isabel d’Hongria. L’arbre franciscà és un arbre amb moltes branques i moltes fulles, arrelat en el Crist.
 
Criteris diferents i complementaris, com bé dius, permet pensar en la història de Santa Isabel d’Hongria; certament, ella i Sant Francesc tenien vides molt diferents.
            L’any del centenari de Santa Isabel ha estat un regal. Quan vam celebrar el de Santa Clara, el 1993, en un dels congressos a Assís, vaig sentir comentar a uns frares ja grans, que acabaven de descobrir la santa. El mateix ens va passar a molts en el centenari de sant Antoni, el 1996. Així és que quan, més tard, començàrem a programar l’any de santa Isabel, vaig pensar que tant de bo poguessim acabar-lo dient el mateix. Isabel, com a esposa i mare, com a laica i “religiosa”, com a dona de pregària i d’acció, i també com a “infermera”, va viure el franciscanisme en les diverses etapes de la seva vida amb formes diferents, però amb el mateix compromís de “penitent”. Crec que la celebració del seu centenari ha fet que la sentíssim més a prop nostre i que nosaltres ens sentíssim més a prop d’ella. En el pelegrinatge que amb un grup de terciaris vam fer als “llocs isabelians” de Turíngia, en especial al seu sepulcre, m’impactà fortament la veneració que li tenen la gent d’aquelles terres, catòlics i luterans. La pastora luterana que ens acompanyà en la visita a la basílica de santa Isabel ens guià a través de la seva vida i dels seus escrits, amb competència i devoció. En aquest sentit, Isabel, com Francesc, poden esdevenir signes ecumènics en la nostra Església.

Parlem ara del futur immediat. Sabem que t’han destinat a Palma de Mallorca. Com encares aquesta nova etapa?
            Els caputxins, com tots els franciscans en general, som per vocació, itinerants i pelegrins, però de fet,  és la primera vegada que em toca experimentar-ho una mica. Vaig fer-me frare als setze anys i pràcticament sempre he estat aquí a Barcelona, a la mateixa comunitat de l’Ajuda. Aquí  vam fer el noviciat fra Jacint, que és el provincial, jo, i altres companys que després seguiren altres camins. Tret d’un període de dos anys d’estudis a Roma i a Assís, sempre he estat a l’Ajuda. Quan  en alguna trobada em demanaven algun testimoniatge vocacional, sempre comentava mig en broma, que el meu trajecte va ser breu: del carrer de sant Pere Mitjà, d’on provenia la meva família, al carrer de sant Pere més Baix, on hi ha l’Ajuda. Marxar ara em representa un canvi en tots sentits, però sé que a Palma em trobaré amb uns bons germans que m’ajudaran a situar-me i a continuar la feina. Després de trenta set anys al barri de sant Pere, de trenta anys com a assistent espiritual de la fraternitat de l’Ajuda i de quinze com assistent de l’OFS de Catalunya i com a responsable o guardià dels frares (Ara és el moment d’agrair a fra Jordi Cervera, actualment al convent de Sarrià, la seva generositat i delicadesa en l’exercici del servei de guardià durant un any i mig des de Pompeia) , un canvi ens anirà bé a tots, a més, la fraternitat s’ha vist incrementada amb dos nous frares amb moltes ganes de treballar, i això revitalitzarà la nostra comunitat cristiana..
La tasca de guardià ha estat planera i agraïda. Amb fra Enric Castanyer i amb fra Josep Herrera, així com abans amb fra Lleó E. Vandellós, i també amb fra  Sebastià Ibars i altres, hem conviscut durant molts anys com una autèntica família.

 Finalment, per acabar, voldríem destacar una altra faceta de la teva vida, com és l’organització dels pelegrinatges a Assís.
             
Els pelegrinatges a Assís i als llocs franciscans, els inicià fra Miquel Colom ja fa molts anys, essent assistent provincial de l’ OFS. Nosaltres els vam continuar en la mateixa línia. Sempre hem procurat que fossin autèntics pelegrinatges, perquè per organitzar una visita turística, qualsevol agència de viatges ho hauria fet millor i sense tants mal de caps. Es tractava de “viure espiritualment” uns dies de fraternitat a prop de sant Francesc i santa Clara. També i en les diverses commemoracions centenàries, vam pelegrinar als “llocs antonians”, de Portugal i Itàlia; com hem comentat més amunt, als “llocs isabelians” de Turíngia; a Taizé i a Ars; a Terra Santa,...I sempre acompanyats per alguns bons frares com l’estimat i comunicatiu fra Antoni Bona  i el bonhomiós i cordial fra Jordi Marquet, el cèlebre pessebrista.
També es tractava de facilitar la visita  d’aquests llocs  a  persones que d’una altra manera ho haguessin tingut  difícil: gent gran o amb precaris recursos econòmics, monges de clausura, etc.

Es tractava de “beure” de les fonts on començà tot.