QUI SOM (+ informació)
     Quan Francesc es decidí a fer de l’Evangeli la més bella i la més urgent de les utopies a realitzar, no s’imaginava la revolució que provocaria en moltes consciències. Creix el nombre dels qui volen fer com ell, dels que el volen seguir. Es presenta la necessitat d’un mínim de reglamentació; però també és veritat que s’amunteguen els dubtes: si l’Evangeli es pren al peu de la lletra ¿no n’hi ha prou? Quan es decideix a donar la Regla, aquesta no és res més que un enfilall de fragments de l’Evangeli. Deixa llibertat d’interpretació a uns homes que ell suposa seduits per Jesús de Natzaret.
Sant Martí de Montnege, lloc de recés

   D’aquí que l’orde franciscà es fa hereu de tots els contrastos que nien en l’esperit del geni d’Assís: són els contrastos que posteriorment donen origen a iniciatives diverses en nombre i fisonomia, iniciatives que apel·len totes a la personalitat multiforme del Poverel·lo. Aquesta diversitat, que apunta ja en vida de Francesc i que es podria tipificar en dues personalitats per ell molt estimades, el místic Bernat i l’activista Elies, es viurà al llarg dels segles amb tensió, emulació i fins i tot divisió. De fet, quan Francesc mor, ja hi ha entre els seus seguidors dues tendències ben marcades: la dels qui volen seguir la Regla sense glossa, sense rebaixar-la en les seves exigències
evangèliques de pobresa, oració i donació, i la dels qui creuen que la Regla deixada pel místic de la Verna és una utopia no reduïble a la realitat i que per això necessita ser rebaixada. Una síntesi de fidelitat a l’esperit del Pobrissó i de realisme humà i cristià reeixirà a obrir-se pas gràcies a un pensador, místic i home de govern, com fou Bonaventura.

Oració personal
 
  Però, com sempre sol passar, per a alguns realisme significa aburgesament, traïció a les exigències més nobles de l’ideal originari. És el que en vocabulari monàstic i religiós se’n diu “relaxació”. Aquesta havia guanyat terreny a començaments del segle XIV. Però com el franciscanisme porta en si una vida molt més vigorosa que la dels individus, fou també en aquest segle que dos homes transparents, Joan de la Vall i Gentil de Spello, es retiraren als eremitoris, no com a sectaris que freturen tancar-se en la grandesa de l’ascesi, sinó com a creients que cerquen la pregària purificadora, creadora d’autenticitat: aquella pregària que havia fet de Francesc l’home lliure i alliberador del seu segle i que li havia permès tornar al poble sense donar-li els productes adulterats de cercar-se a si mateix, d’una acció sense contingut, d’una extroversió delirant. A aquest moviment de reforma, de retorn als orígens, se li donà un nom potser ingenu, però ben explícit: Observança. Els seus seguidors foren anomenats observants,  per distingir-los dels grup que no s’hi allistà, els conventuals.

Fent el ruc
Pelegrinatge a Núria

   L’orde caputxí  neix de l’ideal eremític dins del grup dels anomenats observants. Es pot dir que el seu cap, Mateo de Bassi, inicià la reforma el 1525 amb l`intent de fer de la pregària i de la pobresa les dues grans forces de testimoniatge evangèlic. La llarga caputxa de la seva indumentària dóna nom a aquest moviment reformista: orde caputxí. La riquesa de l’herència franciscana no s’acaba amb aquesta reforma, n’han vingut i en vindran d’altres. Totes se senten germanes bo i esguardant la pedra d’on han estat tallades.

   El 30 de març de 1578 els caputxins trepitjaven la península ibèrica per primera vegada i fou precisament Barcelona la primera ciutat on arribaren. L’ anomenat Desert de Sarrià es converteix en la seva primera residència. Allí reben les primeres i nombroses vocacions, i des d’allí recorren les terres de Catalunya, Espanya i Portugal, amarades ben aviat per un nou estil de testimoniatge evangèlic, que reeixí a donar fisonomia pròpia a l’Església de Catalunya. Són els trets ben individuats per l’escriptor Josep Maria Capdevila quan diu que els caputxins han fet cristiana l’ànima de Catalunya.

Acompanyament de nois
Trobada de catequistes
   
   Avui, l’orde caputxí a Catalunya cerca ser fidel a la crida llançada pel Vaticà II de redescobrir l’esperit original del fundador i de ser atent als signes dels temps. Els seus religiosos, repartits en diferents comunitats a Catalunya i Mallorca, cerquen un nou esperit de vida que les apropi a les necessitats més concretes del nostre temps. Alguns religiosos es dediquen més a l’estudi, altres a l’apostolat; però tots se senten cridats a una major fidelitat a l’ideal de pobresa i oració. Hi ha caputxins catalans treballant a Amèrica Llatina en tasques d’evangelització i treballant també des d’aquí per estrènyer els llaços de comunió i col·laboració.
Tornar a qui som