Fra Marçal de Vilafranca

FRA MARÇAL DE VILAFRANCA

Els Canyes eren un matrimoni molt religiós. Anaven a missa, combregaven i resaven el rosari junts cada dia. Pertanyien a una associació del Rosari Perpetu, que feien torns perquè sempre hi hagués algú resant-lo. A ells els tocava la nit del 12 al 13 de cada mes de dotze a una. La mare observava el costum d’oferir a Déu els seus fills en néixer. El pare era membre de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, i visitava voluntàriament malalts i empresonats.marçal

No és gens estrany, doncs, que, dels nou fills que van tenir, quatre es fessin frares. Tots ells van ser religiosos amb una forta personalitat. El més gran era fra Marc de Castellví, professor de Sagrada Escriptura i traductor de bona part de la Bíblia al català. Fra Marcel·lí de Castellví, el segon, missioner al Caquetà, fou un investigador internacionalment reconegut de les ètnies i les llengües de l’Amazònia colombiana. Fra Marcel·lià de Vilafranca era el tercer i el qui va viure més anys, primer Prefecte Apòstolic de Letícia, a l’Amazones, home d’una empenta extraordinària i una gran capacitat d’organització i de govern.

Fra Marçal era el més jove dels Canyes. Havia nascut el 1917, quan la família vivia a Vilafranca. La seva fotografia, entre les dels altres màrtirs, destaca pel somriure net, franc i un pèl enjogassat. Els qui el van conèixer diuen que aquest somriure era habitual en ell, ja que la seva vida de pregària “imprimia en la seva ànima el segell d’una felicitat permanent”. Ell mateix es definia així en una carta al seu germà Marcel·lí: “Jo molt content, alegre i divertit, i amb molts desigs de seguir endavant”.

De petit, va estudiar amb les Carmelites de la Caritat i amb els religiosos de la Sagrada Família. No solia entretenir-se amb els altres nens pel carrer, sinó que es quedava amb els seus germans a casa jugant a fer capelletes i sermons. També li agradava molt llegir. En una ocasió, per carnaval, una veïna li va preguntar si no aniria a l’enterrament de la sardina. El nen, tot convençut, li va respondre: “Nosaltres no som d’aquest món”.

Quan el frare almoiner del convent d’Igualada (possiblement fra Marçal d’Agüero) anava a Vilafranca, ell l’acompanyava per les cases amb molta il·lusió. Va ser a ell a qui va manifestar per primera vegada el desig de ser frare. L’almoiner li va preguntar: “I com t’ho faràs?” Ell, que ho tenia molt clar, li va respondre: “Igual que els meus germans!”

Als nou anys, més jovenet del que era habitual, va ser admès al Seminari Seràfic, on el seu germà Marcel·lià estava ja fent els darrers cursos. Quan va complir els quinze, edat mínima aleshores requerida, començà el noviciat a Manresa. De Manresa va passar a Olot i d’Olot a Sarrià quan el Col·legi de Filosofia hi va ser traslladat. Tenia el desig de ser missioner, com el seu germà Marcel·lí.

Tenia un caràcter dòcil i respectuós amb tothom, expansiu i alegre, i al mateix temps molt recte i sense fer distincions de persones. Quan calia, sabia parlar clar a qui convingués sense fer cas de categories humanes. Era molt actiu, i aprofitava el temps lliure per a fer treballs manuals. No sabia què era la mandra.

Quan la fraternitat de Sarrià es va dispersar el dia 20 de juliol, ell se’n va anar cap a casa dels seus pares, que aleshores vivien a prop del convent, al carrer Clos de Sant Francesc 23. Els seus dos germans Marc i Marcel·lià (que tot just feia un any que era sacerdot) també hi van fer cap. Els primers dies, els tres germans Canyes encara van celebrar l’eucaristia en un oratori privat a casa d’un capellà veí. Però el 24 de juliol, veient que el perill augmentava, els dos grans van preferir buscar altres amagatalls. Fra Marçal quedava a casa amb els pares i la germana, que es deia Teresa.

Quan va veure l’incendi del seu estimat convent i altres esglésies, va quedar molt pàl·lid i com trastornat, de manera que la família el van haver d’ajudar a recuperar-se. Va rebre la visita de fra Miquel de Bianya, al qual va dir: “Els grans ja han desaparegut. Ara ens mataran als joves. Desfilarem tots”.

La família va sofrir diversos registres, acompanyats d’interrogatoris, amenaces i insults. Els milicians van trobar notes de fra Marc sobre la Sagrada Escriptura, i des d’aquell moment van marcar-se com a objectiu detenir-lo. Aleshores, els Canyes van decidir buscar un altre lloc on viure, on fossin menys coneguts. La Teresa va trobar un pis al carrer París 21 i van començar el trasllat, amb la intenció d’emportar-se’n també aquell capellà veí.

Però una dona de fer feines que anava tant a casa dels Canyes com a casa del capellà es va adonar de la maniobra i va denunciar-los al Comitè de la Plaça del Centre, el més proper al nou domicili. Els milicians van començar a vigilar de prop, esperant que es presentés algú de la família, especialment fra Marc, del qual s’havien trobat aquells escrits.

El 18 d’agost, instal·lats ja en el nou pis, la mare de fra Marçal obria la finestra que donava al pati interior quan va sonar un tret que, sortosament, no la va tocar. Tots els veïns es van espantar. Ella, que patia del cor, va tenir un sobresalt molt gran, i fra Marçal va córrer a assistir-la. La mare, angoixada, li va dir: “I tu, fill meu?” Ell va respondre: “No patiu, mare, que jo ja m’he entès amb Déu Nostre Senyor”.

Acte seguit, els milicians van pujar al pis. Durant tot el matí van estar registrant, entrant i sortint i no permetent que ningú se’n mogués. Fra Marçal va estar parlant llargament amb ells, i s’hi va discutir fort, retraient-los que assaltessin a mà armada gent pacífica i innocent. En els interrogatoris, també va declarar que era estudiant del convent dels caputxins de Sarrià.

Arribada la nit, una altra patrulla va prendre el relleu. Venien amb la intenció clara d’emportar-se’n algú. En trobar només fra Marçal, van comentar: “Bé, encara no haurem fet el ridícul”. El pare excusava el seu fill dient que el tenia estudiant amb els caputxins com l’hauria pogut tenir a qualsevol altre lloc on l’haguessin instruït gratuïtament. Ells van manar al noi que els seguís. Tota la família protestava, al·legant que era molt jove. Els milicians van respondre que només li farien una petita enquesta i que abans de mitja hora el tornarien a tenir a casa.

En el moment de sortir, fra Marçal, veient que la mare plorava desconsoladament, va mirar d’animar-la i, amb molta serenitat, li va dir: “Mare, quedeu tranquil·la pel que em pugui passar. La meva consciència està en pau amb Déu”. Eren les onze de la nit.

Passada la mitja hora que havien dit els milicians, el pare va decidir anar-lo a buscar. A la Plaça del Centre li van dir que el trobaria en el Comitè de la Plaça Espanya. Quan va arribar allà, el van rebre pistola en mà i amenaçant-lo, amb grans crits, que si no marxava immediatament el matarien. Sarcàsticament, li preguntaven com havia estat tan covard de deixar que s’emportessin el seu fill en plena nit. L’endemà la Teresa hi va tornar. Per les respostes que li van donar, va deduir que el seu germà encara estava allà retingut, però no el va poder veure.

El cos sense vida de fra Marçal de Vilafranca, de dinou anys d’edat, va aparèixer a l’Avinguda Pearson de Pedralbes la nit del 20 d’agost. Els seus familiars van poder reconèixer la fotografia al Dipòsit Judicial de l’Hospital Clínic.

Pel que fa a fra Marc i fra Marcel·lià, després de moltes peripècies van aconseguir fer-se passar per colombians i fugir cap aquell país en qualitat de repatriats. Abans de marxar, van poder rebre la notícia de la mort del seu germà petit. Allà es van trobar amb l’altre germà, fra Marcel·lí, i s’incorporaren al treball dels miss