Fra Eloi de Bianya

Sarrià va ser el primer lloc de la Península Ibèrica on es va establir un convent de caputxins, el 1578. Per això després de l’exclaustració els frares hi van voler tornar. No podent recuperar el lloc de l’antic convent, en l’indret que encara es coneix com “el Desert de Sarrià”, en van fer un de nou el 1887 a l’indret on encara és avui.

fra eloy imatgeEra la casa més emblemàtica i la fraternitat més nombrosa de la Província. Hi residia el ministre provincial. També hi havia els frares estudiants de teologia i els de filosofia, traslladats d’Olot el 1934, amb els frares que els feien de professors. Havia estat durant molts anys la residència de fra Miquel d’Esplugues, lloc de pas per a persones molt diverses. S’explica que el conseller Ventura Gassol, en tornar del seu llarg exili a la mort de Franco, va voler visitar el convent i, en arribar a l’hort, va exclamar: “Ara sí que torno a ser a Catalunya!”

Fra Eloi va ser el porter del convent durant gairebé trenta anys. Nascut el 1875 a Sant Salvador de Bianya, pel camí que connecta la Garrotxa amb la Vall de Camprodon, ja a l’escola era un noi alegre i que mai no es barallava. El seu pare era paleta, i no podia suportar que els companys de treball blasfemessin. La família resava cada dia el rosari.

Ell va sentir la vocació als tretze anys. Segons explicava, un frare caputxí va anar a predicar al poble. L’església estava plena de gent, i ell estava mal col·locat, de manera que obstruïa el pas cap a la trona on calia fer la predicació. El frare, que no podia passar, li va posar les mans al cap, i ell va sentir aquest gest com un senyal, com una crida de Déu que el volia frare.

Va aprendre l’ofici del pare i va passar uns anys treballant. Tot i que era el més jove, feia aturar els altres quan sonaven les campanes de l’església i dirigia la pregària de l’Àngelus. Quan sentia una blasfèmia, se senyava, i no li importava que els altres se’n riguessin. Mentre treballava, resava, de manera que semblava que el treball mateix li servia per comunicar-se amb Déu. Quan arribava a casa a la tarda, es tancava a l’habitació per resar o llegir.

Va decidir fer-se frare. El seu pare, que havia pagat els diners que es demanaven per alliberar-lo del servei militar, li va demanar que, abans d’entrar al convent, treballés per restituir-los, perquè ell ja començava a ser gran i en tenia necessitat. Fra Eloi ho va fer així, i aviat entrà de postulant al convent d’Olot, on també va treballar de paleta. Després del noviciat, el seu primer destí va ser a Manresa, on feia de cuiner i ajudava en les obres de construcció del claustre en les estones que li quedaven lliures.

L’any 1903 va arribar a la seva casa definitiva, el convent de Sarrià. En principi havia de fer de cuiner, però aviat el van fer mestre de postulants, i a partir de 1906 es va fer càrrec de la porteria. Es tractava d’una feina molt important. El frare porter era la cara pública del convent, la primera impressió que s’enduia el visitant, i l’encarregat de resoldre molts problemes de les persones que trucaven demanant alguna ajuda.

Fra Eloi va saber fer aquesta feina d’una manera exemplar. Parlava poc, però transmetia una gran pau a tots els qui el tractaven. Se’l veia ple de Déu. S’interessava per tothom i no feia diferències entre pobres i rics. Era molt humà. Els infants que jugaven pel carrer anaven a demanar-li pa amb xocolata i aigua, que ell barrejava amb unes gotetes d’anís. Els pobres hi acudien, sabent que sempre trobarien algun ajut o, com a mínim, una oïda atenta i una pregària. Sempre tenia la porteria neta i ordenada, i encara va trobar temps per col·laborar en les obres que es feien al convent, deixant molt bon record entre els obrers per la seva pau i serenitat constants.

En una ocasió, li van preguntar si no es cansava d’atendre la gent a la porteria, sobretot quan algú trucava per broma o sense motiu. Ell va respondre que en realitat sempre és Déu el qui truca. L’important és obrir i no perdre mai la pau. Tenia algunes dites que reflectien la seva manera de ser, com ara que “els homes només haurien de fer tres coses: resar, treballar i descansar o menjar”; o bé que “si no pots parlar bé d’una persona, no diguis res”.

Va patir malalties, algunes dels nervis, però ni així no perdia aquest ànim serè i amable que el distingia. En una ocasió, el provincial, mig en broma, deia a un conegut: “D’aquesta casa, l’únic que se salvarà és el porter, fra Eloi, que té les virtuts pròpies d’un sant”.

A Barcelona els esdeveniments van anar més de pressa que en altres indrets, de manera que el 19 de juliol la ciutat ja estava plenament immergida en l’ambient revolucionari. A Sarrià hi havia els frares que estudiaven teologia, preparant-se per ser preveres. El guardià de Sarrià, amb l’ajuda de fra Eloi, va buscar cases que poguessin acollir els frares, i aquella nit ja va enviar els estudiants a dormir fora, per més seguretat. Fra Eloi donava consells i ànims a tots.

L’endemà, de bon matí, la comunitat es va tornar a reunir en el convent, esperant esdeveniments. Van combregar, sumint sis o set formes cada un per tal d’exhaurir la reserva del sagrari. A mig matí, assabentats que la parròquia de Sarrià ja estava cremant, van abandonar definitivament el convent, i es va dirigir cadascú a la casa que li havia estat assignada. Fra Eloi, com a porter que era, va esperar fins que haguessin sortit tots. Amb l’últim que sortia, va voler anar-se a acomiadar de l’església, resant un parenostre i encomanant-se als sants. Finalment, va tancar la porta i es va quedar la clau.

Aquell dia encara va atansar-se al convent algunes vegades. En una d’aquestes, un milicià li va cridar l’alto, però ell va dir que era “gent de pau”, i no el van molestar. L’endemà el convent va ser incendiat. Només van quedar dempeus algunes parets mestres. Ell s’ho mirava de lluny i deia: “Alabat sia Déu!”

Els primers dies els va passar a casa dels senyors Serrahima. El guardià també hi era, i encara s’hi reunien una colla de frares per celebrar junts l’eucaristia. A fra Eloi se’l veia somrient i amable amb tots. Procurava ser discret i deia: “No passarà sinó el que ha de passar. El que Déu vulgui. No cal preocupar-se més del compte”.

També tenia paraules de comprensió envers els milicians. Estava convençut que fins i tot mataven i robaven de bona fe, víctimes d’un engany terrible. A més, eren obrers que havien estat injustament explotats i havien patit molt per poder pujar els seus fills. Molts d’ells eren esposos fidels. Malgrat la maldat que els veia fer i la destrucció del seu estimat convent, fra Eloi mantenia l’esperança de retrobar-los al cel.

Al cap de pocs dies va canviar de casa, perquè la seva presència a can Serrahima ja no podia passar inadvertida més temps. Ell volia anar cap a Bianya, amb els seus parents, i emportar-se el seu nebot fra Miquel, que era estudiant, i fra Jordi de Santa Pau. Ho va comentar amb el provincial, que no ho veia gaire clar, i li va recomanar que prengués totes les precaucions.

El servei de trens, interromput des del 18 de juliol, s’havia de reprendre el dia 28. De manera que els tres frares es posaren d’acord per marxar aquell dia en direcció a Olot. Fra Eloi va sortir del seu refugi i va anar cap a la Plaça Artós, on s’havia de trobar primer amb fra Jordi de Santa Pau. Junts van agafar el tramvia que els havia de portar a la Plaça Universitat. A la Travessera de les Corts van pujar uns milicians per revisar la documentació dels viatgers, però curiosament a ells, que no la portaven, no els la van demanar. Arribats a la Plaça Universitat es van trobar amb fra Miquel de Bianya, nebot de fra Eloi, amb la intenció d’emprendre el viatge cap a les respectives famílies a la comarca de la Garrotxa.

Van agafar junts el metro fins a l’Estació del Nord, que estava molt controlada pels milicians revolucionaris. Per alguna raó van sospitar d’ells i els van demanar la documentació. Cap dels tres no en portava. Aleshores van procedir a registrar els equipatges, i van trobar el breviari de fra Miquel, rosaris i llibres religiosos. Van confessar que eren frares immediatament. Els milicians se’ls van emportar, lligats de mans, cap a les golfes de l’estació, on s’havia instal·lat el comitè. Els van interrogar, portaren un quart frare, fra Cebrià de Terrassa i després els conduïren cap al lloc de l’afusellament. No se sap on va ser. L’endemà els quatre cadàvers van ser duts al dipòsit judicial de l’Hospital Clínic. L’exploració va revelar que els botxins s’havien acarnissat especialment amb fra Eloi, del qual s’ha arribat a dir que va ser mort a cops de culata, encara que també presentava ferides de trets.

Fra Eloi destacà per la seva bondat i pel fet de ser porter i estar relacionat amb molta gent, era molt conegut i estimat. Com a mostra de reconeixement, una placeta al costat del convent de Sarrià porta el seu nom, i la seva estàtua, amb gest recollit i serè, segueix encara donant la benvinguda a tots els qui s’acosten al seu estimat convent.