Fra Agustí de Montclar

Els caputxins de Catalunya, durant el primer terç del segle XX, van estar molt vinculats al moviment de la Renaixença cultural del país i al catalanisme polític de tendència catòlica. La figura de fra Miquel d’Esplugues, entre d’altres, va marcar tota la comunitat en aquest sentit. Eren especialment homes de lletres, i mantenien vives relacions d’amistat amb molts dels escriptors i poetes més destacats del moment.

fra agustí imatgeAquest era el camí que havia començat a seguir també amb empenta i il·lusió fra Agustí de Montclar, que en el moment de la revolució tenia vint-i-vuit anys, i ja des del seminari havia destacat com a autor de versos i bon recitador, amb una gran memòria. Sent encara estudiant, fra Miquel d’Esplugues ja el va prendre com a secretari i corrector dels seus escrits. Ell mateix el devia introduir en els cercles culturals que freqüentava.

Ell era el setè de deu fills d’una família de petits propietaris rurals a Montclar de Donzell, província de Lleida. Als onze anys va anar a estudiar les Humanitats al Seminari Diocesà de Lleida. A punt de començar la Filosofia, va decidir canviar i entrar al Seminari Seràfic d’Igualada, on estava estudiant un dels seus germans petits. I d’allà va passar al noviciat als setze anys d’edat.

Durant la darrera malaltia de fra Miquel d’Esplugues, fra Agustí va anar prenent nota de totes les personalitats polítiques i culturals que venien a acomiadar-se’n. A l’aniversari del traspàs, com a sots-director de la revista Criterion, va encarregar-se de preparar un número especial d’homenatge, posant-se en contacte amb els possibles col·laboradors.

Era un bon coneixedor de la literatura, i va mantenir contactes amb la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà, de la qual deia que era “una ànima santa, feta de simplicitat franciscana, d’autèntica cortesia i d’una exquisida finesa”.

Tenia una gran capacitat de treball. Jove com era, a més del treball amb fra Miquel d’Esplugues i la revista Criterion, l’havien fet professor dels estudiants de filosofia al convent de Sarrià, i el capítol de 1936 el va nomenar secretari provincial, càrrec en el que ben just va tenir temps d’estrenar-se. Tot i estar tan ocupat, no faltava als actes de comunitat, especialment a la pregària.

Va viure de prop i amb intensitat els inicis de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Assistí a la benedicció de la bandera del grup 202 a l’Orfeó Sarrianenc. També era un bon predicador. El seu germà gran l’havia anat a escoltar d’amagat algunes vegades, i havia quedat molt impressionat. En una ocasió, a Sant Climent de Llobregat, va sentir com la gent en parlava. Sense dir que era el seu germà, va interessar-se per aquell predicador, i va tenir la satisfacció de sentir que s’havia atret les simpaties de tothom en la seva estada al poble.

Era una persona molt obsequiosa, a vegades potser exageradament. Amb els germans, demanava perdó sempre que li semblava que podia haver-se equivocat o haver ferit els sentiments d’algú. En altres ocasions, però, tenia feina a contenir el seu temperament, que s’encenia amb facilitat. Els companys se l’estimaven.

Fra Agustí fou dels últims en sortir del convent de Sarrià quan va arribar el moment de dispersar-se. Els primers vuit dies es va estar a casa de Montserrat de Quadras Feliu, però després va passar a casa dels pares d’aquesta senyora, on es podia estar més acompanyat. Aquesta família, que tenien el títol de comtes de Sant Llorenç del Munt, eren molt coneguts de fra Agustí, que solia anar cada estiu a passar uns dies a la seva finca. Allà hi tenien una capella pública i, durant aquells dies de descans, fra Agustí hi celebrava l’eucaristia.

Durant el temps que fra Agustí estava refugiat, passava el dia resant, llegint i entretenint els petits de la casa, que es va acostumar a dir-li “oncle Agustí”. Com que era una família amb diners i coneguda com a catòlica, van sofrir diversos registres (fins a trenta al llarg de tot el període revolucionari), però ell sempre aconseguia passar com a “oncle Agusí” i no ser reconegut.

Deia a vegades: “Ja sabeu el que penso. No ha de passar res més que el que Déu disposi, i tant me fa viure com morir”. Fins i tot quan li van oferir de gestionar la seva sortida a l’estranger, s’hi va mostrar contrari, dient: “Que passi el que Déu vulgui”. Quan va saber que el convent estava cremant, va quedar abatut, però sense perdre la serenitat.

El dia 12 d’agost la visita dels milicians es va plantejar d’una altra manera. Venien amb la certesa que en aquella casa hi havia d’haver un frare amagat. Molt possiblement, algú que tenia relació amb la família l’havia denunciat. Van prendre els tres homes que hi havia a la casa en aquell moment i demanaven quin d’ells era el frare. Però cap dels tres contestava.

Un dels milicians, conegut de l’Ignasi de Quadras, un dels tres interrogats, li deia que delatés el frare sense por, que no li passaria res. Però vist que ni així ho aconseguien, van amenaçar d’emportar-se’n els tres. Aleshores fra Agustí, amb decisió i energia, va confessar: “El frare sóc jo. Deixeu estar els altres”. Eren quarts de quatre de la tarda. En marxar, fra Agustí va donar la mà a la mestressa dient-li: “No es preocupin per mi. Ja saben la meva manera de pensar”. Preguntaren als milicians on el portaven, i ells digueren que “a declarar”.

Va ser assassinat a Pedralbes, a l’indret conegut com “Els Garrofers”, el mateix on havien mort fra Modest de Mieres i fra Àngel de Ferreries dues setmanes abans. Ell va demanar un moment per preparar-se, cosa que li van concedir. Però com que la pregària s’allargava, un dels milicians va perdre la paciència, va disparar i fra Agustí caigué a plom banyat de sang. Poques hores més tard, era portat al Dipòsit de l’Hospital Clínic, on uns coneguts van poder reconèixer la seva fotografia.