Crònica de la conferència: Cristianisme i l’Islam

Aquest dimecres 22 de maig ha tingut lloc a l’Aula Magna de l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona, la conferència «Cristianisme i Islam. La visita de Francesc d’Assís al soldà d’Egipte (1219) i la declaració conjunta del Papa Francesc i el Gran Imam d’Al-Azhar (2019)».

El rector de l’Ateneu, Dr. Armand Puig, en la presentació de l’acte, va indicar que hi ha moments històrics en què sembla que no passa res però que, imperceptiblement, es produeixen molts canvis. És el cas dels dos fets que tractem avui: la visita de sant Francesc al soldà d’Egipte (s. XIII) i la declaració conjunta del Papa Francesc i el Gran Immam d’Al-Azhar (s. XXI).

Fra Jacint Duran, caputxí, ha abordat la primera part de la conferència, situant l’esdeveniment famós de sant Francesc l’any 1219, del que enguany estem celebrant el vuitè centenari. Fra Jacint ha fet un recorregut per alguns textos de les fonts franciscanes, amb la finalitat d’entendre millor l’espiritualitat del sant, i ha assenyalat que Francesc és el sant de la fraternitat, de la comunió amb els altres, fruit de la seva unió amb Déu.

En el capítol XVI de la Regla no Butllada de Francesc, es parla dels frares que volen anar entre sarraïns, i els fa aquesta recomanació: “I els frares que hi van poden actuar espiritualment entre ells de dues maneres. Una manera és que no moguin litigis ni disputes, ans estiguin sotmesos a tota criatura humana per Déu i confessin que són cristians. Una altra manera és que, si veien que era del grat de Déu, anunciïn la paraula de Déu”.

Per a Francesc era molt important anar entre sarraïns, per això va intentar anar-hi tres vegades: l’any 1211, quan es dirigeix cap a l’Orient però naufraga el vaixell en el qual viatjava i ha de tornar; l’any 1213, quan vol anar al Marroc però passant per la península ibèrica emmalalteix; i finalment l’any 1219, quan aconsegueix arribar a Damieta (Egipte), en el context de la cinquena Croada. Aquesta anada a Egipte està molt documentada en els textos de dins de l’Orde Franciscà però també fins i tot en el món musulmà.

Sant Francesc, acompanyat de fra Il·luminat, aconseguiren convèncer el legat pontifici perquè els deixés arribar fins al soldà Malik al-Kamil. Sembla que les tropes musulmanes els respectaren perquè els van confondre amb emissaris de les tropes croades. Hi ha moltes versions d’aquesta trobada, però totes les fonts remarquen la calidesa i humanitat amb què el soldà rebé els frares, que es van quedar una temporada amb ell.

En època de sant Francesc, els frares arribaren al Marroc; a Síria també hi havia una província de frares. Aquesta tradició de presència franciscana en terres de sarraïns ha arribat fins els nostres dies. Ha estat i és una presència cristiana discreta, fecunda i oberta.

El jesuïta Jaume Flaquer, per la seva banda, es va centrar en la segona part de la conferència, l’anada del papa Francesc als Emirats Àrabs, aquest passat mes de febrer, i la declaració conjunta amb el Gran Imam d’Al-Azhar Ahmad Al-Tayyib del «Document sobre la germanor humana per la pau mundial i la convivència».

El jesuïta ha recordat que sant Joan Pau II va impulsar molt el diàleg islamo-cristià. L’any 1985, a Casablanca, va tenir una històrica trobada amb joves musulmans. Anys més tard, en el 1999, en una audiència privada al Vaticà, va besar un exemplar del Corà. En el seu funeral, van estar presents grans personalitats del món musulmà.

En el papat de Benet XVI el diàleg entre les dues religions, es va veure malmès, de manera especial després del discurs del papa a Ratisbona (2006). L’any següent, el món islàmic va intentar refer les relacions amb el Vaticà, amb la carta “Una paraula comuna”, on l’Islam intentava comprendre’s a si mateix i al Cristianisme, a partir de la paraula comuna per a les dues religions: Amor.

Amb el papa Francesc el panorama canvia, sobretot per la seva defensa als immigrants, refugiats i exiliats, siguin de la religió que siguin. Això fa que el món islàmic el vulgui escoltar i es refan relacions.

El passat mes de febrer, el papa Francesc viatjà als Emirats Àrabs, un país amb un 12’6% de població cristiana, on signà l’important «Document sobre la germanor humana per la pau mundial i la convivència». Aquesta fraternitat universal es funda en la fe en un Déu que «ha creat tots els éssers humans iguals en drets, en deures i en dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans». El document es compromet a assumir la cultura del diàleg, de la tolerància, de la convivència i de la pau, i es reafirma en la denúncia contra totes les pràctiques que atempten contra la vida. També es demana que «cessi la instrumentalització de les religions per incitar l’odi , la violència i l’extremisme». Incorpora també una de les principals reivindicacions dels cristians en terra islàmica que és la noció de ciutadania per a tots, que implica «la igualtat de drets i de deures».

En el text es troben algunes limitacions, com la falta de concreció sobre la plena ciutadania als cristians; la falta d’inclusió de la idea d’igualtat en l’apartat sobre les dones; o l’ajuda que l’Occident pot oferir a l’Orient, que queda molt pobre. Malgrat això, el document és un referent en les relacions islamo-cristianes.