Crònica de les XXIX Jornades d’Estudis Franciscans

Els passats 14 i 15 de juny, la Família Franciscana i l’Ateneu Universitari Sant Pacià organitzaren les Jornades d’Estudis Franciscans, espai de reflexió i diàleg sobre temes d’espiritualitat i teologia franciscana, que enguany ha arribat a la seva XXIX edició.

Després de la pregària inicial, el rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, Dr. Armand Puig, va inaugurar les Jornades indicant que Catalunya és terra franciscana des de fa molts segles. La tradició diu que l’any 1217 van arribar els primers frares a terres catalanes i a finals del segle XIII ja hi havia desenes de convents.

La primera ponència “Franciscanos y sultanes” fou a càrrec del vicari general de Tànger, P. Simeón Stachera, que porta més de trenta anys de vida missionera. Començà la seva intervenció indicant que Francesc d’Assís és un dels primers fundadors que surten de les fronteres del cristianisme. Recordà l’anada al Marroc dels cinc primers màrtirs franciscans, i la trobada entre Francesc d’Assís i el soldà d’Egipte, de la qual estem celebrant enguany el vuitè centenari. El P. Simeón qualificà aquesta trobada d’icona impressionant, que s’emmarca en el context de la cinquena croada. Francesc va a descobrir l’altre, l’alteritat, la diferència, i, per sobre de la defensa dels llocs sants, ell defensà la presència de Crist Ressuscitat vivent en l’altre. Diuen que aquesta trobada durà un parell de setmanes i que Francesc es va enamorar de les pregàries de lloança dels musulmans. Per això més tard, escriuria les “Lloances al Déu Altíssim”. La presència franciscana al Marroc ha passat per diverses etapes. En un primer temps, els frares atenien i servien els esclaus cristians, gràcies a un dahir o salconduit, una espècie de passaport atorgat per decret reial. En un període d’uns 300 anys, es conserven uns 250 dahirs, que es van concedir perquè els franciscans s’estaven al Marroc de manera humil, sotmesa i servicial, com Francesc havia deixat escrit a la primera Regla: “que no moguin litigis ni disputes, ans estiguin sotmesos a tota criatura humana per Déu”. Així, els frares van practicar la teologia de la trobada. Els dahirs els concedien privilegis com la llibertat de moviment per tot el territori del Marroc; protecció per part dels responsables de les poblacions; exempció d’impostos; protecció contra els pirates; privilegi d’exercir la justícia entre els cristians captius; privilegi de duanes… Actualment, dels 38 milions d’habitants, hi ha una població de 25000 cristians, i una presència internacional de 22 frares de 15 nacionalitats diferents, amb l’objectiu de ser-hi per estimar i servir, per potenciar: el diàleg de la vida (estar sense esperar res a canvi); el diàleg de les obres (centres socials, educatius, presons, promoció de les dones…); el diàleg de les fronteres (treballar per l’amistat veritable, sense por a perdre res); i el diàleg d’intercanvi teològic (que es porta a terme amb petits grups de sufís).

Posteriorment, els professors Simone Sari i Albert Soler, van fer una intervenció sobre el Llibre de les Hores de Ramon Llull, que ha estat recentment publicat. És una litúrgia de les Hores per a laics, composta de dos manuscrits de Llull: “Hores de Nostra Dona Santa Maria” (obra senzilla, amb set himnes per a set dies), i “Cent noms de Déu” (amb cent capítols, un pròleg en prosa i un epíleg en vers). És un volum que ha respectat el català antic de Llull, i que no conté els salms bíblics sinó que aquests són substituïts per salms lul·lians, més conceptuals que literaris. Llull, en el segle XIII, volia fer de pont entre el cristianisme i l’islam. Per això, per aproximar-se als musulmans, és conscient que cal “amagar” la Bíblia. Els salms bíblics parlen d’experiències humanes que sabem identificar en la nostra vida, posant el centre en el “jo” que parla, en la pròpia perspectiva. Els salms lul·lians, en canvi, se centren en Déu, en la seva essència, per a contemplar el que Déu és. Aquest és un llibre molt contemplatiu, que requereix temps i calma.

La primera ponència de la tarda fou a càrrec del professor Carles Llinàs, que partí de l’afirmació que “només en Crist hi ha el sí”. El professor indicà que hi ha un corrent de la modernitat que identifica el ser modern amb el ser afirmatiu, i el Cristianisme, amb tot el contrari. Paradoxalment, la modernitat aboca al nihilisme, a una època de destrucció de la cultura i devaluació dels valors suprems. El ponent es preguntà per l’essència de la modernitat i per l’essència del cristianisme, i arribà a la conclusió que la pulsió cristiana fonamental és una pulsió màxima per la vida íntegra, per la llibertat íntegra… El cristianisme és històricament pessimista i metafísicament optimista: el nostre destí és ser com Déu; el mal no és simplement morir-se, sinó no participar de la vida de Déu. Tant per al cristianisme com per a Nietzsche, hi ha creu, patiment, però cal saber quin sentit té aquest patiment. El sentit cristià de la creu no és el mateix que el de Nietzsche. Per al cristianisme, la mort brolla de la vida i la vida brolla de la mort; per al pensador alemany, les antítesis són irreconciliables. El cristianisme és afirmatiu, és el misteri del sí: en l’Encarnació, en la Passió, en la Mort, en la Resurrecció…

El caputxí fra Valentí Serra, per la seva banda, feu una aportació sobre sant Llorenç de Bríndisi, enguany que estem celebrant el quart centenari de la seva mort. Llorenç va ser general de l’Orde caputxí, un home de govern i de gran exigència, que no sempre fou aplaudit. L’any 1559 neix a Bríndisi, ciutat on havia mort el poeta Virgili l’any 19 aC. Orfe de pare als 8 anys, demanà ingressar als Caputxins. Estudià a Pàdua i Venècia. Rebé l’ordenació sacerdotal i destacà per la devoció en què celebrava la Missa. Fou un gran predicador i bon coneixedor del grec i l’hebreu. Durant els anys 1592-1594, predica a la comunitat jueva de Roma, en un moment en què els jueus eren obligats a escoltar prèdiques, moltes vegades insultants per a ells. Llorenç predicà amb un to fratern, motiu pel qual es va guanyar l’afecte de gran part dels jueus que l’escoltaren. Fou guardià, mestre de novicis, conseller, vicari general… i contribuí a expandir l’Orde per l’Europa central. Com a vicari general, visità la província de Catalunya-Aragó-València a principis del segle XVII, quan feia vint-i-cinc anys que havien arribat els primers caputxins a la ciutat de Barcelona. Llorenç va impulsar la vida claustral i comunitària, tancant els vestigis eremítics que es conservaven a l’Orde. Va ser un home enèrgic i de caràcter dur, que tractà amb intransigència alguns temes, com el del l’acceptació dels llegats perpetus o el de l’eremitisme a l’Orde. Més tard, assumí tasques diplomàtiques, sent l’ambaixador de la Santa Seu a Espanya, i defensant el regne de Nàpols, tasques que desenvolupà de manera pacífica i dialogada. Fou apòstol de la Paraula; va escriure de manera incessant, amb una gran habilitat per expressar la veritat de la fe, amb un primat absolut de Jesucrist. El seu sepulcre es troba al monestir de clarisses de Villafranca del Bierzo. L’any 1959 fou proclamat doctor de l’Església.

Dissabte matí, la mestra M. Àngels Cifre, feu una aportació des del món de la docència. La M. Àngels treballa en la direcció dels col·legis de les Franciscanes Missioneres, on s’esmerça en imbuir la pedagogia d’esperit franciscà. Afirmà que el missatge franciscà és vigent i transformador, i és un instrument significatiu en el terreny educatiu, entenent la tasca educativa com a quelcom més que traslladar continguts acadèmics. Alguns dels fonaments de l’ideari franciscà són la fraternitat, la humilitat, la paciència, la veritable alegria… La fraternitat, en l’àmbit educatiu es treballa en la facilitat i igualtat en el tracte, l’acceptació de tothom amb les seves virtuts i defectes. El tarannà franciscà fa possible una experiència feliç en allò que ens depara la vida, amb estil positiu i actitud de gaudi vital. Avui en dia, en les escoles, es treballen conceptes com l’educació igualitària, la convivència, la inclusió i l’atenció a la diversitat de l’alumnat, l’avaluació continuada i formadora, l’emoció, l’estimació, l’entusiasme, el rol docent… La ponent relacionà tots aquests conceptes amb el carisma franciscà. El missatge franciscà està present, es pot reconèixer en la legislació educativa actual, és un missatge avançat i atemporal… La ponència desvetllà moltes aportacions i s’establí un enriquidor diàleg.

Les Jornades conclogueren amb una aportació de fra Gonzalo Fernández que introduí el documental “Dos Coronas” sobre la vida de sant Maximilà M. Kolbe. El documental és un repàs suggeridor i innovador de la vida del sant, que barreja la ficció amb documents reals i entrevistes a experts. El títol expressa l’experiència mística que quan era un nen va tenir Maximilià, en què la Mare de Déu li va oferir dues corones, una blanca (puresa) i una vermella (martiri), escollint-ne ell les dues. La seva vida confirmà aquesta elecció. La Verge Immaculada ho fou tot per a ell, va moure la seva vida, la seva acció, i fou la seva inspiració. El documental també destaca la gran altura intel·lectual de Kolbe, que utilitzava un llenguatge senzill però convincent. Un sant molt estimat que donà la vida a Auschwitz per salvar la d’un pare de família, tot encarnant fins a l’extrem l’amor misericordiós de Déu.

Les Jornades d’Estudis Franciscans, un any més, van aportar un gran contingut espiritual i teològic, i gaudiren d’una gran participació.