Qüestions Franciscanes” és el títol de les XXVIII Jornades d’Estudis Franciscans que han tingut lloc els dies 15 i 16 de juny, organitzades per la Família Franciscana, la Facultat de Teologia de Catalunya i el Monestir de Pedralbes.

El primer dia transcorregué a la Facultat, on el seu vicedegà, Emili Marlés, feu la benvinguda tot desitjant que fossin dies d’aprofundiment i nodriment, pouant de les fonts de saviesa. Seguidament, Sadurní Martí, de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, feu una aportació sobre el franciscà Francesc Eiximenis. Aquest gironí del segle XIV estudià a Òxford, París, Roma i Tolosa, fou mestre en Teologia, patriarca de Jerusalem i tingué una relació estreta amb la família reial. Eiximenis, un home de gran formació, va saber adaptar els continguts teològics per fer-los més divulgatius i col·loquials, entenedors a persones que no tenien molts estudis, utilitzant proverbis, contes morals, dites… Mestre de la narració, va compondre obres en llatí i en català, i és un dels màxims representats de l’obra escrita en llengua vulgar en l’època medieval. Les seves obres de seguida es traduïren a diverses llengües europees, i exercí una gran influència en el seu temps. Algunes de les seves obres són: “Tractat d’usura”, “Regiment de la cosa pública”, “Crestià” (amb 4 volums), “El llibre dels àngels”… d’aquest darrer, que tracta sobre la relació entre els àngels i els homes, el ponen en feu un llarg comentari.

La segona conferència, a càrrec de Marcel Ortín, doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, tractà sobre el poeta Josep Carner i les seves traduccions de les Floretes de sant Francesc. Les Floretes daten del segle XIV i es van imprimir primer en llatí i desprès en toscà. Carner, l’any 1909, a l’edat de vint-i-cinc anys, fa la primera traducció del text, directament de l’italià, emprant un català de sintaxi extraordinària i de lèxic peculiar, amb ortografia de l’època. En aquesta versió, amb un pròleg del seu amic i confident fra Rupert M. de Manresa, el català arcaic i el mallorquí es confonen algunes vegades. Amb el desig de difondre les Floretes en l’àmbit infantil, publicà una part de les Floretes en una revista per a infants. També a la Revista Estudios Franciscanos, l’any 1910 fa un article manifestant la seva adscripció al franciscanisme. Gairebé cinquanta anys més tard, l’any 1957, Carner fa una segona traducció de les Floretes de Sant Francesc, una versió nova, amb més llibertat respecte a l’original, sense arcaismes, més natural, adoptant la gramàtica i lèxic de la reforma de Pompeu Fabra. Finalment, l’any 1975 Carner col·labora en l’edició del “Càntic del Sol”, amb pintures de Joan Miró.

Abans de dinar, fra Jacint Duran, carregat amb una maleta plena de llibres, feu una presentació de diferents volums de franciscanisme, des de les Fonts Franciscanes fins a monogràfies recents.

Per la tarda, fra Abel García ens introduí a la vida i obra de sant Bonaventura, de qui recentment hem celebrat el vuitè centenari del naixement. El ponent remarcà com aquest sant fou un gran do de Déu per a l’Església del seu moment i com ha influït al llarg dels segles, fins arribar a ser nomenat doctor de l’Església. Aquest italià del segle XIII, conegué els franciscans a París, mentre era estudiant, i decidí entrar a formar part d’aquesta família pel seu tarannà fresc, pobre, humil i itinerant. De seguida el seu formador, Alejandro de Hales, s’adonarà de les virtuts del jove Bonaventura, que destacà per ser un alumne i religiós modèlic. Va ser ministre general de l’Orde, càrrec que ocupà durant 17 anys, en un moment en què el número de frares era d’uns 30.000. Per a ell va ser important conferir a l’Orde unitat d’acció i d’esperit. Escriví la “Legenda Maior”, biografia sobre el sant d’Assís, molt ben fonamentada i amb clara intenció teològica. Remarcà que l’estudi de la Teologia ha de portar a l’amor, perquè si no, es pot caure fàcilment en l’arrogància. Bonaventura fou un home de coneixement teòric, pràctic i sapiencial. Dirà que l’home està fet per a assolir la saviesa de Déu. El seu pensament fou cristocèntric i cristiforme. És autor de l’obra “Itinerarium mentis in Deum”, on explica que el camí del cristià cap a Déu és un camí cap a la identificació amb el Crist, com va fer sant Francesc, on hi ha diferents etapes que cal respectar, on hi ha estancaments i retrocessos, que no ens han d’espantar, ja que en tot el que vivim hi ha una resposta de sentit.

Per acabar la jornada, Joan Devesa, activista cultural de Llavaneres, presentà el documental “Vida de Ramon Llull”.

L’endemà, les Jornades Franciscanes transcorregueren al bell Monestir de Pedralbes. El pare Mario León, membre dels Missioners Oblats de Maria Immaculada i Prefecte Apostòlic d’El Aaiun (Sàhara), ens parlà de la presència cristiana en el món musulmà. Ens explicà que són solament tres religiosos que a El Aaiun atenen una petita comunitat cristiana formada per soldats de l’ONU i alguns estrangers de pas. Cada diumenge van a 538 km, a l’antiga Villa Cisneros, per atendre una comunitat de 16 persones subsaharianes molt pobres. La seva vida, per tant, bàsicament consisteix en viure l’amistat i la col·laboració amb els musulmans, en un medi on no es pot predicar i la conversió està prohibida. “Aquí cal anar a l’essencial” ens deia el p. Mario, a ser signe de l’amor de Déu enmig dels homes. I a un signe no se li demana que sigui nombrós. Emmirallant-se en l’escena de la Visitació de Maria a Elisabeth, ens deia: “La fecunditat no és productivitat”, donant a entendre que portant a dins l’Esperit Sant, per l’amistat i l’amor es fa brollar l’alegria del Regne de Déu en els qui conviuen amb nosaltres.

Les Jornades acolliren també la presentació del documental “400 anys dels Caputxins a Arenys de Mar”, que fou introduït per Jordi Roigé, director del documental i membre d’Animaset, fra Eduard Rey, provincial dels Caputxins de Catalunya i fra Edwin Paul Arulanandu, germà de l’Índia que actualment viu al convent d’Arenys.

Aquestes Jornades són sempre una oportunitat de retrobament de la Família Franciscana i d’aprofundiment teològic, i una bona manera de cloure el curs.