El dia 21 de novembre, la Catedral de Barcelona va lluir austera, però solemne, en la beatificació de fra Frederic de Berga i els seus vint-i-cinc companys, màrtirs de la nostra Província caputxina de Catalunya i Balears. Mentre es descobria lentament la gran reproducció de la icona d’inspiració romànica que per l’ocasió ha pintat la nostra amiga Laura Alberich, veient tots els concelebrants, entre ells gairebé tots els bisbes de Catalunya i molts dels rectors de les parròquies d’origen dels nous beats, tts vermells, no podia deixar de pensar en el contrast entre aquella litúrgia i la mort que van sofrir els nostres germans. De molts d’ells tenim unes fotografies que no pensem publicar: les de les fitxes mèdiques que es van fer dels seus cadàvers quan van ser portats a l’hospital. En algunes d’elles, els signes de la violència són molt evidents. Segons m’han dit els germans que han participat en la preparació de les relíquies, encara ara es pot trobar el rastre d’aquest final tràgic en algunes de les restes que ens han arribat. Van ser assassinats en qualsevol racó, o directament al cementiri. Alguns van ser sotmesos a una mena de paròdia de judici en els comitès revolucionaris; amb altres ni tan sols això es considerà necessari un cop identificats com a religiosos. Al beat Vicenç de Besalú el portaren a matar carregant un bidó de gasolina per fer-lo desaparèixer després. I és que aquesta era justament la intenció: fer desaparèixer Déu i tot el que pogués fer pensar en Ell, ja fossin edificis o persones. Ho han dit els testimonis que han sobreviscut dels camps de concentració nazis: hi ha mirades que converteixen els éssers humans en objectes. Mirades així van ser les que van acomiadar d’aquest món els nostres germans entre trets, crits, cops, sang i fang. Quin contrast amb la nostra festa del dia 21, tan bella, tan ordenada, amb cants i gestos tan curosos!

A mesura que avançava la missa, aquest contrast anava mostrant tota la seva grandesa i profunditat. En el moment més recollit i solemne a la vegada, amb tots els concelebrants i els fidels concentrats en l’altar i el diaca encensant, vam tornar a sentir les paraules de Jesús: Això és el meu cos, entregat per vosaltres… la meva sang, vessada per vosaltres… Tot aquell edifici gòtic, amb la seva llum, la seva alçada, el seu aire místic, ha estat fet perquè hi ressonin aquestes paraules, per posar en el centre aquella mort amb la qual fa dos mil anys es va negar la dignitat humana a un profeta jueu que va passar fent el bé (Ac 10,38). I aleshores em vaig adonar que aquest contrast està en el cor de la nostra fe. Jesús mateix el fa servir quan descriu el judici final al capítol 25 de l’evangeli de sant Mateu. Després de presentar-nos el marc més solemne i grandiós que puguem imaginar, quan el Rei ve al final del món amb els seus àngels per judicar, posa en el seu centre els gestos més humils i quotidians: donar menjar a qui té fam, vestir el despullat, acollir el foraster, visitar presos i malalts… El gran Rei que jutja el món s’identifica amb els seus germans més petits, aquells que en el món van passar pels marges, per les perifèries (com li agrada dir al Papa Francesc), per aquells llocs on la dignitat de l’home sembla haver esdevingut una paraula buida. Igualment el llibre de l’Apocalipsi, quan ens descriu el culte a Déu que inclou el cel i la terra i tot el que contenen, posa en el seu centre l’Anyell degollat, el Jesús del divendres sant, i li fa rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança (Ap 5,12).

Tots els sacrificis, tots els solemnes cultes que s’han donat a Déu al llarg de la història de la humanitat, arribaren a la plenitud en la Creu de Jesús, en aquest do de la pròpia sang, de la pròpia vida, del propi cos, un do fet en la confiança i perdonant els enemics. I és en aquest gest on descobrim l’autèntica dignitat de l’home, aquella que cap botxí, cap torturador, cap jutge de la terra no pot eliminar. És en aquest gest que es restaura plenament la semblança de Déu (Gn 1,26) que hem perdut pel pecat. I és això el que celebràvem a la Catedral de Barcelona el dia 21: que els nostres germans van fer de la seva mort, i amb ella de tota la seva vida, una ofrena a Déu feta de confiança en Ell, testimoniatge de la seva realitat i perdó dels enemics.

Amb la celebració del dia 21, com amb tota eucaristia, vam reviure el caràcter etern del sacrifici de Crist, vam tornar a cantar el sant, sant, sant (Is 6,3) que els àngels canten a la preséncia de Déu entorn del Cos ofert, partit i entregat, descobrint la grandesa amagada d’aquells moments de trets, cops, crits i sang de fa vuitanta anys, quan la violència i l’odi no van aconseguir eliminar l’amor, la confiança, la convicció i el perdó. Quan la celebració es va acabar, i la gent s’acostava a la immensa reproducció de la icona per fer-li fotografies, la solemnitat del dia ens deixava un repte: el de mantenir viva la memòria dels nostres germans beats, fer que la memòria d’aquest dia no es converteixi en una col·lecció de fotografies al fons d’un calaix o en un racó perdut de la memòria de l’ordinador. Els nostres màrtirs ens ensenyen l’autèntica espiritualitat cristiana, la que troba la pau i la unió amb Déu en el do de si mateix. I s’agraeix que ho facin amb vint-i-sis rostres diferents, joves i vells, gent de cultura i illetrats. Veient-los ens adonem que és en aquest gest comú de donar la vida que cadascun va manifestar més plenament la seva personalitat, la seva individualitat irrepetible, en una mena de simfonia del testimoni cristià. Ens alegrem, doncs, de poder dir ara ja amb tota la propietat: Beats Frederic de Berga i companys, pregueu per nosaltres!

Fra Eduard Rey